L’Estat social i democràtic minvat

En els últims anys la majoria de la població del nostre Estat ha perdut poder adquisitiu i drets socials. 
Sí que han augmentat els sous dels càrrecs polítics i la despesa nacional en especialistes i assessors. I es mantenen els beneficis del sistema financer.
Amb l’excusa falsa que la crisi està superada, i la fal·làcia que l’economia es recupera, s’ha tornat ha disparar tota la força de l’especulació, sobretot en les qüestions de necessitats primàries dels ciutadans: menjar, vivenda (de forma espectacular i sense fre), serveis (electricitat, comunicacions, transport públic, etc.). 
Al mateix temps, des de les institucions públiques, s’han anant organitzant els cops d’estat contra els dret de les persones. Concretament, contra els drets dels treballadors, eufemísticament nomenats ara “assalariats”, però amb la clara intenció de convertir-los en serfs del patró de torn o, ja ampliant la perspectiva, en vassalls de l’Estat (els funcionaris). Igualment, s’han retallat els drets sanitaris i s’han amenaçat els drets de jubilació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social amb la clara intenció d’afavorir les pensions privades, i hi ha un desgavell absolut en el Servei Andorrà d’Assistència Sanitària.
Però no ens hem de creure que aquestes accions, contra els dret de les persones, es generen per decisió política (espontàniament o per “necessitat” econòmica). No. La perspectiva ens permet veure que la majoria del Consell General, el Govern i tot el partit que els dona suport no són més que els missatgers de grups ideològics, sectors econòmics i oligarques parroquialistes (les sagrades famílies d’Andorra i els seus acòlits), que volen mantenir la concepció feudal, d’usos i costums socials, i mantenir la ciutadania en situació d’opressió, de submissió o de caritat estatal, i no de drets. Els drets humans no tenen la mateixa validesa al nostre Estat que en altres països del nostre entorn.
Una de les estratègies de la cultura política de l’actual Govern és ocultar, dificultar o tergiversar informació, negar informació, limitar-la encara més, o fer volar coloms com els prestidigitadors, per així desviar l’atenció de tot allò que afecta els ciutadans. Tot el que es paga amb calers públics ha de ser públic. Si no es així, podríem suposar una malversació o una despesa injustificada.
Desgraciadament, manquen garanties en el desenvolupament legislatiu de la nostra Constitució, en benefici dels ciutadans del nostre país, com a compromís de l’Estat en el benestar de les persones que hi estan establertes. Tampoc hi ha hagut un esforç, per part de totes les nostres institucions, per  reparar les injustícies socials que es produeixen al nostre territori. Les nostres institucions prefereixen desviar l’atenció en altra direcció i condemnar les situacions d’injustícia d’altres països, però mantenen oculta la del nostre.
Igual que crear una façana irreal, de cara al món exterior.
Andorra marxa econòmicament sobre un fil molt prim, i necessita desesperadament un acord amb l’UE. Però està atabalada per les crisis que arrossega: la de solvència econòmica, la social, la del BPA i la de credibilitat política internacional.
El Govern manté reunions amb els sectors o agents econòmics i socials d’Andorra per aconseguir un suposat pacte d’Estat, i així sentir-se legitimat, de cara a una negociació que pretén fer un apropament a la Unió Europea, però contempla únicament conceptes econòmics i empresarials, i deixa de banda  tot el que representa l’equiparació de drets socials i laborals.
El tabac sí que és un assumpte molt problemàtic. Per a l’Estat andorrà és una indústria crucial, que suposa el 27% dels seus ingressos. El Govern, i el partit que li dona suport, vol negociar un règim especial per al tabac i, si no ho aconsegueix, podria perdre els vots dels conreadors de tabac i dels empresaris que ho manufacturen. Són els vots territorials que li fan guanyar eleccions territorials. Les minories decideixen per les majories. La llei electoral no solament és injusta, és antidemocràtica.
Actua com el gran empresari del país, però no com el responsable del benefici per a tots els habitants de la nostra nació.
Només una minoria coneix i dirigeix els continguts de la negociació, en direcció d’interessos privats.
Són els poders oligàrquics, que volen buscar mercat en la UE i que, dins de l’Estat andorrà,  estan eximits d’aportar impostos, en proporció major, i s’emparen en les línies vermelles, a les arques públiques de l’Estat andorrà.
Si els polítics donen suport i treballen pel capital cacic (ells mateixos són majoritàriament empresaris amb interessos privats), que se’n vagin. Sense ells els ciutadans ja ens espavilarem, ja crearem altres regles de convivència.
El Govern menteix. Pur maquillatge. No hi ha cap tipus de compromís lleial o públic.
En tot cas, abans hauria de garantir un marc equitatiu entre els diferents sectors socioeconòmics del nostre país. Primer arreglem la nostra convivència i després parlarem amb els veïns.  
Andorra ha de tenir fets els deures de transparència i els deures socials, a nivell d’Estat, i ratificar els compromisos internacionals que ens donin la categoria i la credibilitat, d’igual a igual, amb la resta del món, i que formin part de les necessitats garantides de la nostra ciutadania.
Denunciem que aquest suposat pacte d’Estat amb els sectors o agents econòmics i socials d’Andorra és un engany a l’opinió pública, i que el Govern solament defensarà en la UE els interessos dels sectors financers i de les famílies oligarques i cacics del país. I, si no, temps al temps.
El nostre poder judicial està considerat injust pel mateix president del Consell Superior de la Justícia.
En la seva afirmació denunciava la lentitud i allargament en el temps dels processos judicials, que es tradueix en el retard de l’exposició de les sentències, i en la seva execució. Plantejava que un judici llarg genera injustícia, la qual cosa podem interpretar com la seva desvirtualització i desvitalització, ja que la reparació o raó de ser de la demanda judicial perd valor o la seva pròpia raó de ser.
La justícia civil ha de tenir un codi civil, però els conflictes laborals han de tenir el seu propi procés especialitzat i més àgil, que escurçaria el temps de resolució.
Hi ha situacions que es poden resoldre a través de mecanismes de negociació, convenis, arbitratge, mediació i conciliació que allunyaria la judicialització dels conflictes laborals, alleugeriria la càrrega de causes del poder judicial i escurçaria el temps dels processos. Parlem de processos evitables i/o àgils.
Però això són decisions polítiques necessàries perquè, si també perdem la confiança en el poder judicial, què ens queda?
A l’últim, farem una reflexió necessària dins del concepte de responsabilitat d’Estat.
Considerem que el president de la República francesa no pot fer un doble paper. No pot ser responsable dels drets del ciutadans francesos i defensar els interessos de França  i,  com a cap d’Estat i copríncep d’Andorra, desentendre’s de les injustícies que patim els ciutadans d’Andorra i, per passiva, donar suport a les polítiques i accions antidemocràtiques i antisocials del Govern de torn. Si aquell ha d’actuar com a cap de dos estats, ha de recaptar les mateixes garanties constitucionals per als ciutadans andorrans, com té la responsabilitat amb els ciutadans francesos. No s’hi val representar institucions polítiques sense assegurar-se la salvaguarda, a priori, de la dignitat dels ciutadans. No podem acceptar la doble rasadora i el doble joc d’un màxim dignatari de dos estats.
L’arquebisbe de la Seu d’Urgell, com a cap d’Estat i copríncep d’Andorra (el segon cap d’Estat de l’església catòlica), no pot condicionar el futur del nostre país i pregonar dogmes de valor religiós i humanista i, al mateix temps, donar suport a la democràcia tirànica de minories que tenim al nostre Estat. Creiem que el papa de Roma hauria de plantejar-se la continuïtat del poder terrenal de la religió que representa a Andorra. O bé continuar aplicant l’obra de Déu.