És una gran notícia que les formacions polítiques que tenen representació al Consell General apostin de manera unànime pel projecte de llei de l’Estatut de l’artista. La regularització de l’activitat artística al país, amb una llei pròpia que reconegui la idiosincràsia del sector, és sens dubte una de les reivindicacions d’un col·lectiu, l’artístic i cultural, molt heterogeni, poc organitzat a nivell de representació i, sobretot, sovint afectat per certa precarietat. L’aprovació de la llei, doncs, és fonamental per tal de protegir l’activitat artística a Andorra i per donar eines als artistes per consolidar la professionalització en el seu àmbit. Perquè sense cap mena de dubte, el repte de qualsevol activitat laboral és la professionalització, el fet de poder viure d’allò que s’està fent seguint una pràctica que defuig el caràcter amateur. Això implica complir unes regles i uns deures, assolir uns mínims estàndards de qualitat i sobretot disposar d’un seguit d’eines que protegeixin el professional. 
Són molts els sectors que disposen ja d’aquests mitjans amb les fórmules de col·legiació. Els arquitectes o els metges, per posar dos exemples ben comuns, tenen els seus col·legis oficials que avaluen les capacitats per formar part dels professionals en exercici, protegeixen els membres d’aquesta comunitat i eviten males praxis i intrusisme laboral. Així, s’arriba al punt que per exercir com a professional d’una disciplina és obligada la col·legiació. En el cas dels artistes, tanmateix, no hi ha un col·legi d’escriptors o un col·legi d’escultors, per dir alguna cosa, i, per tant, el reconeixement i la professionalització només es poden produir per la pràctica i el consens de tercers. Tots tenim el nostre criteri per saber si tal escriptor o tal altre és realment professional per qualitat i obra, malgrat que d’això no en derivi empara legal de cap mena.
L’Estatut de l’artista, doncs, ha de venir a posar cert ordre en totes les activitats artístiques i a atorgar l’empara legal que fins ara els professionals no tenien. És comprensible, doncs, que les formacions polítiques hi apostin, perquè realment incideix de manera directa en una necessitat del sector. El problema (no tot poden ser flors i violes) vindrà a l’hora d’atorgar el reconeixement com a artista acreditat. Els col·legis oficials demanen, per formar-ne part i poder exercir, una titulació. Un no pot exercir com a metge si no té el títol, però és evident que no hi ha una llicenciatura en pintura o en escriptura: l’artista ho és per la seva obra, no per la seva formació (o no exclusivament). Un músic autodidacte pot ser un gran artista i viure de la seva música sense cap títol i, per tant, la formació musical per se no pot ser un criteri excloent. 
Sembla que el projecte de llei de l’Estatut de l’artista preveu que, per gaudir de tal condició, l’interessat ha de viure de la seva tasca artística, o com a mínim que una part important dels ingressos que el sostenen ha de venir d’aquesta activitat. I crec que aquí és on tindrem el problema, perquè tenim molts artistes de gran nivell a casa nostra que no viuen (perquè la cultura no dona per a tant) de la seva activitat, i han de fer una altra feina, que en el fons és la principal i que ben sovint té poc a veure amb l’art. Per tant, correm el risc que artistes andorrans quedin al marge del reconeixement pel fet que la seva activitat artística no els permet viure’n exclusivament. En el cas de les lletres, per exemple, un escriptor acostuma a guanyar un 10% del preu de venda al públic del llibre. Així, si un escriptor pretén ser professional arribant al sou medià andorrà d’uns 1.700 € al mes, ha de vendre mensualment 900 exemplars d’un llibre de 19 € (uns 11.000 exemplars l’any), una xifra del tot impossible si un no ven com Ken Follet...
El repte, doncs, no és altre que proposar un reglament amb prou capacitat d’adaptació per reconèixer tots els artistes del país sense deixar ningú despenjat per qüestions de lletra petita, quelcom que podria convertir una bona llei en foc d’encenalls.