L’estiu

L’estiu acostuma a arribar de cop. Un bon matí de primavera iniciem la dura aclimatació a l’època en què ve més de gust no fer res, es reivindica el dret a l’avorriment (malgrat que avorrir-se sigui propi de ximples), invertim hores extres en activitats supèrflues que redueixen l’estrès, per exemple jugar a la petanca tot xarrupant pastís provençal, i preferim emprendre expedicions a indrets remots a col·leccionar experiències properes. En lloc de banyar-nos en un estany o un bosc d’aquí o bé redescobrir el patrimoni cultural local, recorrem camins espirituals llunyans i cultivem la desídia en complexos turístics.
Duem novel·les gruixudes a la porció de sorra marcada amb tovalloles, para-sol, nevera portàtil... Llegim dues planes i en acabat obrim aplicacions del mòbil i xarxes socials, on les lectures són breus, senzilles i insubstancials. Observem altres pobladors diürns de la platja, prenem apunts de la fauna humana, escoltem cançons alienants, comptem tatuatges horribles. Cap al migdia, ja una mica bronzejats, desitgem ombra, aperitiu, una sesta reparadora. I ens queixem de les altes temperatures. Tanmateix, abominem la pluja refrescant.
Contemplem rostres d’estiuejants del nord, abans pàl·lids, ara de colors similars als dels plats típics que devoren. La pell pelada i vermella és el maquillatge que exhibiran al moment gloriós de contar anècdotes d’unes vacances inoblidables. Obriran la llauna metafòrica de sol meridional que adquireixen en un basar o, si han optat pel turisme de muntanya, el pot d’aire pur caçat en reserves de la biosfera no tan massificades, la capsa de les emocions viscudes en creuar passarel·les i ponts vertiginosos…
Al cinema enguany passem menys fred perquè han abaixat l’aire condicionat (obligats, no per consciència) i ens empassem un còctel indigest i estúpid de comèdia i acció. La brisa inflamada persisteix tarda enllà. I a cada onada de calor les nits esdevenen inferns infestats de mosquits que fan incursions aèries a cambres on entren la poètica celístia i la carregosa xafogor. Hem baixat al centre neuràlgic del país (ens demanen que ens afegim al col·lapse viari viatjant en clípol) a mesurar gratacels. I farem cap a alguna festa major, en la qual no faltaran atraccions de fira, l’orquestra que destrossa clàssics ni feligresos engrescats que la ballen grassa mentre apaguen la set existencial amb foc etílic.
Visites consuetudinàries a parcs temàtics plens de gom a gom, restaurants de fregits, miradors naturals colonitzats satisfan inversors i empresaris espavilats i l’esperit gregari dels consumidors, que fem retrats i clips de records originals a fi d’enviar-los immediatament o martiritzar els amics quan arribi de cop la tardor, sospirem per una setmana suplementària de veritable repòs, enyorem la calda i evoquem amb nostàlgia la felicitat que farà l’efecte que haurem deixat caure al forat negre de l’espaitemps estival.