La mascota dels Jocs dels Petits Estats de l’any 2005, celebrats a Andorra, duia per nom Bagaleu. Un ocell nocturn que també es coneix com a gamarús. No fa tant temps que se’m va acudir demanar en el meu cercle si sabien què era un bagaleu i el resultat no fou gaire engrescador, per no dir gens. Amb un posat tot fatxenda, vaig pensar que potser gaudiria d’un nombre d’encerts més elevat si els demanava què era una pitavola, però ja poden intuir quin va ser el resultat. 
Algun lector em pot recriminar que em moc en ambients que no són els adequats. No els negaré que aquesta frase l’he escoltat molts cops, i més quan encara gaudia d’una frondosa cabellera. En tot cas, com que encara em queden unes quantes frases per acabar l’article, sí que els puc comentar el resultat que vaig obtenir en demanar-los per una tercera paraula, paniquesa, que no fa tant temps es feia servir a Andorra i comarques veïnes. Se l’imaginen? 
Cal agrair la feina de persones com ara Rosalia Pantebre, que va recollir el terme en El parlar d’Andorra. Ens la definia com un animal poc més gros i més llarg que una rata, i molt voraç. Té el cos i el coll allargats, les potes curtes, la cua mitjanament llarga, el pèl bru, rogenc o blanc. Si encara hi ha algun lector que no ha deduït de quin animal els parlo, els faré saber que també es coneix com a mostela. Arribats a aquest punt permetin que els transcrigui el que ens en diu Joan Coromines. Segons ell, una paniquera o paniquella és el “nom local de la mostela a les altes valls del Pallars, Ribagorça i Andorra-Urgellet”. També esmenta el terme paniquesa, però situa aquesta paraula, originalment, a l’Alt Aragó i no al Principat i els seus voltants.  
Coromines apunta un possible origen de la forma paniquella: una alteració de paquinella (equivalent del castellà pequeñilla, diminutiu de pequeña), per raó de la petitesa d’aquest animal. L’etimologia que en donen Alcover, Menéndez Pidal i Rohlfs és, en paraules de Coromines, folklòrica. Afirma que només es tracta d’una curiosa coincidència que hi hagués el costum de deixar pa i formatge (pan y queso) al voltant dels caus de les mosteles per evitar que aquests petits animals foradessin les mamelles de vaques i ovelles. No em negaran que una dosi de Coromines, sempre dona llustre a qualsevol escrit.
El cert és que feia molt de temps que no veia cap paniquesa i l’altre dia en vaig veure una, pels voltants de la Seu. Vaig recordar que el meu pare, nascut a Vilanova de Banat, també les anomenava així. Llavors se’m va acudir que tornar a fer servir el terme que ell emprava, tot portant-lo fins a la lletra impresa, es convertiria en un petit homenatge a una de les persones que més m’ha ensenyat a estimar les paraules i el que aquestes defineixen.