L’Estoril dels Pirineus

Són entendridors els esforços de la tropa processista per convertir les vacancetes del Borbó en una fugida de la justícia. És clar que saben del que parlen, experts com són en fugues infames amagats al portamaletes del cotxe, com un bulto qualsevol. Comparar els presumptes xanxullos del rei que va consolidar la democràcia a Espanya amb les maquinacions dels que pretenien liquidar-la a Catalunya és també símptoma dels deliris en què habiten, com ho és l’opa que han llançat a la monarquia constitucional, i per tant a la democràcia, pels 65 milions que va costar Corinna. D’acord que sembla un preu exagerat per una senyora com aquesta, però seguint aquesta regla de 3, del 3%, fa anys que el govern espanyol hauria d’haver suprimit l’autonomia catalana per haver institucionalitzat la corrupció. O ara, vista la incompetència manifesta del pobre Torra, tan justet ell, per fer front a la pandèmia. El cas és que l’escapada del Borbó, diuen que a l’humil spa d’un amigot seu a la República Dominicana, ens ha recordat el cas Duvalier, que Àlvar Valls citava mesos enrere aquí al costat i que l’exveguer Badia ha explicat amb cert detall. Resumint: es veu que l’Elisi pretenia encolomar-nos papa Doc quan el dictador haitià va ser derrocat, el 1986, que va anar d’un pèl i que el bisbe Martí va deixar en aquella alta ocasió una perla per a la posteritat: “Andorra és un país massa petit per a un home tan gran.” Des d’aquí ens atrevim a suggerir que s’ofereixi a l’Emèrit l’opció d’un exili en terra andorrana, que d’altra banda ja coneix dels alegres dies d’esquí i roses. Una estupenda operació de màrqueting per a nosaltres –l’Estoril dels Pirineus!– i una sortida probablement més digna per a Joan Carles que pirar-se-les al Carib.