L’estratègia de la improvisació

N’hi ha que es feliciten pel canvi de rumb del ministeri de Cultura respecte al vesper en què algú ha convertit Radio Andorra: aquesta mena de reorientació del que havia de ser un museu més o menys interactiu en inconcret “espai de creació”, que sobre el paper sona estupendament però que la ministra es podia haver entretingut a explicar, després dels milions públics que s’hi han enterrat. Són les mateixes veus que aplaudeixen aquest Pla estratègic que ha de frenar la caiguda lliure dels nostres museus públics: des del 2011 han perdut la quarta part dels visitants: de 80.000 a 60.000. El detall que se’ls escapa a aquestes veus benintencionades és que la necessària reformulació de la, diguem-me, política museística la planteja el mateix Govern que l’última legislatura i mitja ha sigut incapaç de fer pels seus museus res més enllà del conegut cicle de nits d’estiu. Res. La Farga Rossell i la Casa Rull estan exactament igual que fa quinze anys; i el discurs de la Casa d’Areny-Plandolit no s’ha tocat des del 1986. Tampoc es té notícia que s’hagi publicat cap catàleg amb cara i ulls: posem que del Museu de l’Automòbil. I el Postal va rebre 1.464 visitants el 2015: cinc diaris! Sis anys i dos ministres li ha costat a Martí, en fi, concloure que cal un pla per revifar uns museus moribunds. I amb la lentitud paquidèrmica de la nostra administració –¿recorden el cas surrealista dels entorns de protecció?– qualsevol se’n fa il·lusions. Per acabar: si tot això ens ho haguessin dit el 2011 -fins i tot el 2015, sent generosos- potser seria indicatiu que el Govern demòcrata sabia el que volia. Potser. Avui és tan sols una altra prova, l’enèsima, de la improvisació desoladora que aquesta administració gasta en matèria cultural.