L’estrella d’‘Andorra Magazine’

La reportera Lolita Sánchez posava contra les cordes patums com Marujita Díaz i Karina.

Després de ballar la balapapa a la intimitat, tot esperant que tornin a obrir les discoteques, continuarem explorant una setmana més la revista Andorra Magazine. Si donem una ullada als primers números, veiem que la seva línia editorial tenia certa tendència cap a la premsa groga,  incloent-hi articles d’artistes d’actualitat de l’època, tant si guardaven relació com no amb el nostre país. Més endavant la publicació esdevindria un portal d’informació nacional de primera línia.

D’entre els nombrosos col·laboradors que tenia aquesta publicació, personalment em declaro admiradora absoluta de Lolita Sánchez. Desconec la seva trajectòria, tot i haver dut a terme una recerca exhaustiva, però el seu estil és únic i se li ha de reconèixer el valor que posava a la feina.

Doncs vet aquí que Lolita, la nostra heroïna, entrevistà dues de les artistes més destacades de l’Espanya dels anys 70, Marujita Díaz i Karina. Amb l’avantatge de conèixer ambdues trajectòries fins a l’actualitat, podríem dir que ja apuntaven maneres, cadascuna amb el seu estil particular. Marujita, una de les actrius espanyoles més destacades dels anys 50 i 60, va rebre Lolita al seu esplendorós xalet, als afores de Madrid, al ritme de “soy la vedette más cotizada y de mayor éxito”.

Envoltada de rumors sobre un futur matrimoni amb un tal Ricardo Ferrán, Lolita no desaprofita l’oportunitat i li etziba la primera estocada: “Tu amistad con Ricardo Ferrán no la puedes prolongar mucho en el tiempo, porque debes recordar que ya no tienes 25 años”. Lluny de la reacció que cabria esperar, Marujita declara: “¡En España da asco! En cuanto una mujer cumple 30 años se intenta por todos los medios decir que está acabada. Esto es una demostración más de que vivimos en un país donde habitan muchos retrasados mentales”.

Suposant que una part important d’aquests retardats als quals fa referència es dedicaven al món del cinema, la Díaz els culpa tots de la mala reputació del cinema espanyol i de la seva baixa qualitat: “Mientras en España se ha hecho un cine que reflejaba nuestras costumbres y nuestros problemas se ha podido hablar de cine español. Ahora, desde que los guiones tratan de drogas, de violencia o de necios, no existe cine español. La obra de Buñuel es la excepción que confirma la regla”. Curiosament, l’Espanya de les drogues i la violència és la que va decidir prescindir dels seus serveis com a estrella convidada.

“Karina [...] está metida ahora en preparativos caseros y en cuanto tiene un rato libre va de tienda en tienda mirando frigoríficos con patente americana, televisores con acento holandés, o cocinas con orígenes italianos para hacer honor a aquello de que España produce calidad”. I qualitat no sé si produïa perquè servidora va arribar a finals dels 70, però sí que fou mare pàtria d’artistes d’alt nivell com la cantant andalusa. Suposem que emocionada per l’oportunitat, al més pur estil Concha Velasco baixant per les escales dels seus espectacles mentre agraïa l’assistència dels espectadors, Lolita va preparar-se l’entrevista a consciència. Després de descobrir que Karina havia desitjat des de petita casar-se amb un vestit medieval, deixa anar amb soltesa: “¿No crees que es pasarte de rosca en originalidad?”, li pregunta. “Retuerce las manos y en su cara de pepona barata, aparece un gesto de contrariedad. ¿Qué es la Edad Media? ¿Qué estilos y tendencias triunfaban?” “Mira, la Edad Media es eso, Media. Yo lo que quiero decir que el traje de novia será de estilo princesa”.

Queda clar que Baixa l’edat no era, tot i que Lolita sembla mantenir certs dubtes sobre la cultura general de l’entrevistada: “¿Sabes quiénes son Dayan y Nasser?”, prova. “A ver si lo recuerdo...  ¿Verdad que Dayan es un señor que lleva un ojo tapado? Nasser... Nasser... Sí, es algo de los árabes...” Sense comentaris, perquè el millor de l’entrevista encara havia d’arribar. Era el torn de l’afortunat nuvi: “Sin pasión de novia, cosa un poco difícil. ¿Admites que Tony es un compositor regular, más bien malo?” Estupor a ritme de “¡Eso no es verdad!”. I rematada final: “Karina, tú eres sagitario; ¿reconoces que eres voluble y caprichosa? Por razones publicitarias te muestras alegre y jovial, pero yo sé que eres pesimista y que se te saltan las lágrimas con facilidad...” Davant d’això, només pot claudicar: “Es verdad, soy miedosa, pesimista y se me saltan las lágrimas con facilidad”.
No diran que Lolita Sánchez no és digna de ser llegida en tota la seva esplendor. Doncs tot això i molt més, ho trobaran a la Biblioteca Nacional. Al Rosaleda.