L’etern retorn és una concepció filosòfica del temps plantejada per l’estoïcisme, allà pel 300 aC, que postulava una repetició del món en què aquest s’extingia per tornar a crear-se. Sota aquesta concepció, el món era tornat al seu origen per mitjà de la conflagració, on tot cremava en foc. Un cop cremat, es reconstruïa perquè els mateixos actes hi tinguessin lloc una vegada més.
En l’etern retorn, com en una visió circular del temps, els esdeveniments segueixen regles de causalitat. Hi ha un principi del temps i una fi, que torna a generar al seu torn un principi.
No obstant això, a diferència de la visió cíclica del temps, no es tracta de cicles ni de noves combinacions en altres possibilitats, sinó que els mateixos esdeveniments es repeteixen en el mateix ordre, tal com van ocórrer, sense cap possibilitat de variació. Friedrich Nietzsche reprèn aquest concepte i planteja en la seva obra La gaia ciència que no només són els esdeveniments els que es repeteixen, sinó també els pensaments, sentiments i idees, un cop rere un altre, en una repetició infinita i incansable.
Finalment, Mircea Eliade, el filòsof contemporani i estudiós de les religions, ens diu en el seu llibre El mite de l’etern retorn que és l’ésser humà, en la repetició dels mites i els ritus, l’encarregat de fer que el temps es regeneri i tot torni a començar.
Així, en aquesta època de l’any en què la calor fa presència per conflagrar el nostre món, els proposo una llista de nous éssers mitològics als quals rendir culte a través d’aquests ritus purificadors que faran, per repetitius, que la nostra realitat no faci més que tornar a començar una vegada i una altra, any rere any.
Aquí hi ha, a les masmorres de Radio Andorra, el guardià dels vinils, que amb el seu egoisme ens impedeix que el transformem en museu. O la fada de les lletres, obstinada pel nostre pesar a treure la tan ben estimada h a Canòlich.
Corren rumors que sota la terra del roc del Patapou jeu un drac, disposat a eliminar a qualsevol que pensi tan sols en la possibilitat de pertorbar el seu somni instal·lant un heliport.
Es comenta que el país està sota l’encanteri d’una bruixa, que impedeix als visitants que aterren a Lleida trobar el camí a les muntanyes d’aquest costat dels Pirineus.
Com veuran, la llista va augmentant a mesura que passen els anys. Serà qüestió d’entrar en l’era moderna i deixar enrere els mites antics per abraçar així aquests éssers que ens acompanyen des de temps que ja semblen immemorials, però no per això exempts de l’essència necessària per fer que el país canviï d’eslògan publicitari: Andorra. El país de les qüestions per solucionar... encara.
