L’eufòria i les estrelles
No hi ha cap poble d’Andorra que tingui estrelles tan grans i boniques com el Pas de la Casa. Mentre les admiràvem, va aparèixer un estel fugaç, un meteor veloç fet de partícules de restes de cometes. Corria tan ràpid que no ens va donar temps de demanar-liun desig. Ull viu, que no podíem badar gaire, mirant el cel nocturn... Al Pas de la Casa, hi fèiem de voluntaris. El nostre lloc era el punt de vida, a l’edifici de l’Escola de Neu, al fons de l’aparcament de les Abelletes. El nostre torn era el dels corredors d’Eufòria, des del dijous a la nit fins al dissabte.
Una de les coses que m’ha ensenyat a l’equip del Xavi Capdevila és que el voluntariat, encara més que l’entorn laboral, compta amb petits herois que ho aglutinen tot. Joves i grans, forts i febles, tots som iguals però diferents. Hi ha gent de gran talent organitzatiu; n’hi ha també d’aquells que gaudeix fent tasques repetitives fins a la sacietat. Hi ha líders i hi ha aquells qui busquen que els guiïn. També he après que en el voluntariat d’un punt de vida es donen hores de pic de feina i hores de relatiu avorriment. Hi ocorren imprevistos que hom afronta de la millor manera que pot. Finalment, hi ha moments quan l’actitud positiva i bon esperit d’equip són més valuosos que coneixements i aptituds.
Hem tingut sort de treballar en un equip alegre i unit. En Rui i la Neus s’encarregaven de les balises dels corredors; l’Anna i jo, de l’orientació dels nouvinguts; l’Alèxia i la Virgínia feien de xefs exclusius d’arròs i de pasta; l’Anouk i la Laura posaven llums als camins... Tots, o quasi tots, tenien més experiència de voluntariat que jo. Ara bé, he descobert que de vegades, el que t’agraeix la gent és la predisposició d’ajudar, el fet de ser-hi de peu a les tres de la matinada, de fer el servei encara que no en sàpigues, d’aprendre sobre la marxa.
Em vaig fer amiga de quatre corredors russos: un equip-parella de Moscou i l’altre equip format per pare i fill originaris d’Iekaterinburg, la meva ciutat natal. El primer que em van demanar va ser: “Vius aquí, a Andorra?” “Sí...” “Oh, quin país més preciós!..” I vaig sentir que entre la Ronda dels Cims que ja havien completat anteriorment i ara l’Eufòria, coneixien la bellesa d’Andorra, la coneixien millor que qualsevol visitant motoritzat. El diumenge mirava les llistes dels corredors i patia. Era el meu desig tardà a l’estel fugaç del cel del Pas i a totes les estrelles del cel andorrà, que els acompanyessin en el recorregut, de pic en pic, de coll en coll, que els ajudessin a acabar-lo sans i estalvis. Al vespre, els dos equips van completar els 233 km. Ho vaig celebrar de tot cor.
Felicitats a tots els corredors, un gran exemple de superació de si mateixos i excel·lent actitud esportiva.