Lev Rubinstein, poeta conceptual i avantguardista, va néixer a Moscou l’any 1947. Va passar la infància en un apartament comunal d’aquells que abundaven a mitjans del segle passat. Se situaven a les cases que havien pertangut als nobles i magnats de la Rússia imperial vuitcentista, edificis preciosos convertits en espais superpoblats. Un cantant de culte de la cultura de masses de l’època soviètica, Vladimir Vysotskiy, té una cançó sobre un pis de 38 habitacions i un sol bany: un exemple icònic d’aquells apartaments comunals on creixia la flor de l’elit intel·lectual. Rubinstein recorda el passadís de llargada d’un carrer: els nens hi feien carreres amb els seus tricicles, xocaven contra les senyores carregades de roba mullada i rebien freqüents clatellots. La majoria dels progenitors eren científics que es passaven el dia treballant, i les famílies que no comptaven amb àvies se solien complementar per una mainadera que tenia cura dels menuts i ajudava amb les feines domèstiques a canvi d’un lloc per dormir. El pare de Rubinstein era enginyer militar; la seva mainadera, d’aquelles viudes que abundaven a la postguerra, era analfabeta, tenia dentadura postissa i sempre duia mocador al cap. 
L’espai anava ple de familiars i amics: de petit, el poeta tenia la sensació constant que la gent al seu voltant no parava de discutir i s’estimava a mort al mateix temps. Recorda que sovint demanava: “mama, per què m’ensenyes a no interrompre mai ningú si tots els adults s’estan cridant i interrompent tota l’estona?” La mare, amb la seva característica saviesa, li responia: “perquè ja s’han fet grans i ara ja poden”. El nen li feia cas i somniava de fer-se gran al més aviat possible per poder interrompre tothom. Un complement indispensable a totes les converses era la ràdio. Hi havia reproductors per tots els racons de la casa, i la veu dels locutors t’acompanyava a totes hores.  
La primera memòria socialment significativa del poeta és l’enterrament de Stalin. El seu germà gran, ja adolescent, va escapar de casa per poder-hi assistir amb els amics, però els adults se’n van adonar i li van parar els peus. Sort que en va tenir, ja que s’hi va formar una estampida en la qual van morir molts entusiastes. Lev Rubinstein recorda que amb la mort de Stalin ell va tenir una sensació d’alliberament. Era el 5 de març del 1953. Tenia 6 anys, va coincidir que s’estava recuperant de la grip, i la convalescència per sempre es va lligar, per a ell, amb la idea que tot passa, el món es recupera i les primaveres arriben darrere dels hiverns. 
Lev Rubinstein té 76 anys, viu a Moscou i treballa per la pau. Dediquem-li un pensament: en un estat famolenc, és una ocupació de risc, però no té por. Alcem els cors amb el desig que regni el seny. Que regni la pau. Que s’aturi la guerra que desfigura les ànimes humanes.