Diari digital d'Andorra Bondia

L’èxit és efímer; el fracàs, perdurable




En sóc testimoni com tu. Passa una i mil vegades. Ho veiem per tot arreu. De fet ho acabem de viure darrere els últims esdeveniments: en l’esport i a la societat en general. També al nostre propi entorn; potser fins i tot ho has viscut a la teva pell, a la feina. M’estic referint al daltabaix involuntari i el seu consegüent linxament pels mateixos que un dia et van portar a coll. (Per posar un exemple: la roja. Ara li diuen la floja. En aquest cas, la societat de masses que tot ho envolta.) Els efectes negatius del triomf i de l’escassa comprensió aliena. ¿Realment acceptem que errar és humà? ¿Segur?

L’èxit és meravellós. ¿Quantes vegades hem envejat l’Aladí que posseeix la llum meravellosa? Però la crua realitat és que l’èxit és aquell malparit que t’abandona a les primeres de canvi. És igual si ho has fet bé, molt bé o has estat insuperable; si has ficat la pota, encara que sigui per primer cop, quan la cagues la pagues. I el pitjor és que aquest estigma pot arribar a ser molt difícil de portar –sobretot per al ciutadà del carrer–, per no dir impossible.

El càstig que exercim als altres és un dels més terribles pseudovirus que pateix l’ésser humà actual. I no en som del tot conscients; sí del mal que ocasionem en aquell mateix moment, però no dels efectes negatius que això reporta a l’individu o a un equip (siguin esportistes o els treballadors d’una empresa), i, en conseqüència, directament o indirectament, a mi.

Per exemple, si vols ajudar un nen, estimular-lo o fer-lo progressar satisfactòriament, ho faràs des de la comprensió i amb un feedback positiu per arribar a una meta futura, a l’aprenentatge, al canvi d’actitud i no, al contrari, al pessimisme, la indecisió o la següent derrota. El resultat de no valorar els èxits davant els fracassos, en el conjunt de la societat, afavoreix la conducta mediocre; ningú voldrà destacar o innovar, pel temor de punxar. Només si som capaços d’entendre un error com un pas necessari per progressar, creant noves alternatives al camí equivocat, podrem ajudar el conjunt a trobar nous models de solució, de pensament, de creació.

¿Una fotuda quimera? Potser. Però mira. T’ho dic d’una manera més senzilla: si transigim amb nosaltres mateixos, ¿per què no ho hem de fer amb els altres? I és que, com deia Luci Anneu Sèneca, allà per l’any 3 abans de Crist, errare humanum est!

Comentaris: 1

Comentaris

Pues sí, amiga. Es difícil asumir la derrota (y el éxito). Solo se consigue con trabajo interno, con paz interior, y eso es muy complicado de lograr porque requiere de muchas variantes.
Los fracasados suelen serlo toda la vida porque su mente no les dejará nunca cambiar el rumbo.
Hay que quererse, valorarse, aceptarse...y no siempre es fácil.
Petonets.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic