La plantilla del Futbol Club Andorra està feta de ferro colat, si no, no s’entén... És l’exemple de grup cohesionat en el difícil món de l’esport col·lectiu. Esportivament supera quasi totes les adversitats possibles. I això que el club ja fa anys que s’està aguantant amb pinces i té una motxilla en forma de deutes difícil de suportar. El curs passat va marxar Justo Ruiz quan es portaven poques jornades i va arribar al seu lloc el malaguanyat Emili Vicente. L’equip no va deixar de guanyar i sempre en posicions capdavanteres. La mort del tècnic alturgellenc abans d’un partit decisiu per a l’ascens va deixar tothom fora de lloc. No es va assolir la fita de l’ascens a tercera divisió, però els jugadors mai han deixat de creure-hi. Ha arribat Marc Castellsagué, un tècnic jove amb una metodologia força interessant i amb un segon entrenador, Peter Muñoz, que és expert en psicologia esportiva. Els van explicar des de bon principi on arribaven. Un club que rep 145.000 euros de subvenció esportiva, però que, tot i aquesta xifra interessant, no està per massa alegries. Es crea una plantilla jove i justa d’efectius. Una lesió o una sanció és com si fos un cop de puny a la zona més sensible del cos. Ara perden Jordi Aláez per tota la temporada i, quan les coses pintaven pitjor, guanyen el segon classificat, el San Cristóbal. El club continua tirant endavant. La junta directiva filant l’agulla econòmicament en cada situació, i Marc Castellsagué i Peter Muñoz fent autèntiques filigranes en una plantilla en què el punt més fort que tenen és que estan units i gaudeixen jugant junts. Quin plaer veure’ls. Tots junts, les grans adversitats sempre són menors.
