L’habilitat de l’esquerra per autodestruir-se

Si una cosa cal reconèixer en general a les formacions de dreta, siguin del país que siguin (si bé a casa nostra hi hauríem d’incloure les que s’autodefineixen com de centre reformista també) és la capacitat de, a l’hora de la veritat, anar totes a l’una i assolir aquell acord que semblava impossible per tal de defensar i fer valer els seus postulats.
Tot el contrari, i també de forma generalitzada a la majoria de països del nostre entorn, de les formacions d’esquerra, que mostren una capacitat innata per dividir-se i autodestruir-se. Segurament els nostres veïns del sud són un gran exponent d’aquesta doble tendència i les darreres eleccions municipals no han fet més que confirmar-ho. El cas més paradigmàtic ha estat el d’Osca, on fins a quatre formacions “més a l’esquerra que el PSOE”, com els agrada definir-se, han concorregut en solitari als comicis i han quedat totes elles, en no assolir el mínim del 5% dels suports, fora del consistori, on, sumant els vots obtinguts, haurien aconseguit cinc regidors.
A casa nostra, malauradament, perquè sembla que només ens fixem en el més dolent, tenim tendència a copiar els nostres veïns del sud, i en això de les esquerres i les dretes no en som pas una excepció. Només cal veure què ha passat i quins han estat els resultats de PS i SDP des del trencament del Partit Socialdemòcrata i com ha acabat l’intent de reunificació de l’espai socialdemòcrata després que, en un acte que traspua una manca de lleialtat absoluta, el líder d’SDP assenyalés les dues conselleres generals del PS com a responsables dels mals resultats electorals del 2 d’abril passat.