L’Hermitage, el cel a la Terra

No sé què es volia fer de mi quan era petita. Sé que no pot ser tan important com a mi em sembla però sovint torno amb la memòria als temps llunyans quan, molt aviat, se’m va assenyalar com un prodigi, amb una capacitat superior en tots els camps i un do de perseverança i obediència més desenvolupat que el d’un infant normal. Excel·lia a aprendre conceptes i adquirir qualsevol aptitud. Encara faig malabarismes amb el que he pogut abastar i penso que un dia les peces del puzle, tots els cursos, assignatures i carreres que he arribat a estudiar en ja quaranta-set anys de vida, encaixaran.

Als meus progenitors els encantava vantar-se d’haver parit una candidata a superdotada. Un dels passatemps que m’inculcava la meva mare era parlar de l’art. Teníem una infinitat de targetes amb les reproduccions de diversos articles selectes entre els tres milions de peces que formen part de les col·leccions del Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, i jo, un petit mico ensinistrat i desitjós de guanyar-me l’aprovació i l’amor dels adults, em coneixia gairebé qualsevol pintura, escultura, escala, sarcòfag o joia d’or que s’hi representava. Encara avui, en fer la visita virtual del museu a través de la pàgina web (www.hermitagemuseum.org), recordo diversos racons que descrivia a les cultes llatiniparles que formaven part del cercle d’amistats de la família i es prestaven a escoltar-me. En adquirir més ús de la raó, vaig arribar a la conclusió que era una forma més aviat cruel d’explotació de menors, un circ semblant a aquell on els dofins juguen a pilota i els lleons travessen anelles de foc. Més endavant, vaig canviar d’opinió. Era evident que qualsevol visita a un gran museu d’art m’omplia d’alegria. 

Als 14 anys vaig anar a l’elegant i fantasmal ciutat de Sant Petersburg per primer cop. En visitar els edificis del Museu Estatal de l’Hermitage en persona, vaig considerar l’ofici de vigilant de museu com a opció de carrera professional. El meu pare, que em vaticinava un gran futur en medicina (que poc sabem dels fills, els pares!) es va alçar contra aquesta aspiració amb contundència. No sé a què venia tanta ambició. Amb la felicitat que representaria passar la vida en un raconet d’un palau mirant El tocador de llaüt de Caravaggio o un moble xinès d’arrels de l’arbre de caoba del segle XVII, seure-hi tranquil·lament i no dir res a ningú.

Per una guspira de bellesa enmig d’incertitud i confusió pandèmica, visita el web de l’Hermitage i planifica la visita a Rússia per a quan es pugui. A la boira més densa, celebrem l’esperança, cerquem la nova felicitat. Bon 2022, ple de calma i llum.

Il·lustració: Jordi Casamajor