L’hivern

L’hivern és període d’absències i soledats, desenganys i recances, passats irrevocables i futurs entreoberts. Neix a l’ombra del solstici que clou mig any de deriva cap a les tenebres i veu créixer les hores joves fins a la consagració de la primavera florida. Els arbres de fulla caduca, despullats, en són la millor metàfora; romanen heroics, disposats a resistir els embats dels meteors. Després de l’acolorida agonia autumnal, l’estació més trista imposa la grisor del trànsit lent del son a la vigília.
La representació de l’hivern podria ser un tren que reposa en una nau fosca. Una botiga tancada per inventari. Un vell cercant brases entre la cendra. L’enyor de verds rutilants que invoquem en la desolació dels glaucs somorts d’ara, quan voldríem calors meridianes o, si més no, la tebiesa dels dies minvants, fa reviure el goig de les aigües estivals en els calfreds dels contrastos de temperatura i lluminositat. La natura espera resignada que la roda del temps completi un altre gir, que la gelor remeti i els cels es treguin els vestits blaus de matinada, les túniques nívies del migdia i els mantells rosa dels crepuscles a fi que els càntics de les pluges esborrin l’elegia cristal·lina que diu l’encís melangiós dels paisatges abaltits. Tan sols al firmament, summament nítid, els astres brillen i tremolen.
L’hivern propicia records i anhels, aparella finals i principis, indueix a evocar belleses marcides i fa idear designis d’acompliments. Els vents encongeixen el cor i encarcaren les entranyes. A les obres, per exemple, els paletes atien fogates dins bidons, es freguen les mans balbes i xiulen abans de tornar a les bastides. Ens abriguem per anar a treballar de sol a sol i tornem a l’escalfor de la llar entrada la nit. Els vidres embafats són el contrapunt al clima artificial que permet desvestir-se sense pressa i entrar al port segur del llit que acull somnis quimèrics de mars llunyanes, il·lusions oníriques de platges desertes on les petxines buides fan l’eco a onades plenes que besen la sorra reblanida per la marea.
Guants, bufandes, abrics, barrets i mitjons gruixuts són una segona pell. Als locals d’esbarjo hi acut gent que adora la calefacció, i l’alcohol que enganya les ànimes àvides de foc, i la música i els espectacles ficticis. L’esclat dels fanals es difumina a l’asfalt humit. En interiors íntims s’encenen passions. La boira pren fondalades. Les nevades silencioses i els temporals conviden a admirar, finestra enllà, meravelles decandides. Cossos adherits a cossos estimats… I dormiríem fins que un raig sobtat de grogor obliqua desvetllés els sentits si no fos perquè hem oblidat la llarga letargia de la terra. Mentrestant, contemplem l’escenari del món. L’hivern festeja la lluna que s’amaga rere núvols, surt als cims i plateja congestes. Nosaltres ens hi emmirallem, plorem fàcilment, tornem a la fragilitat essencial.