És l’ésser humà infidel per naturalesa? Què implica ser fidel? Estimar una única persona durant tota la vida és possible o un ideal cada cop menys perseguit? Les infidelitats ho són d’acte o també de pensament? Cal perdonar o, al contrari, en cap cas? Pots ser infidel amb tu mateix? Són moltes les preguntes que ens fem quan posem al damunt de la taula aquest tema. Sovint ens escudem al darrere de la nostra vessant més animal, i de vegades ho fem al darrere de la part racional, aquella que ens planta al davant els sentiments, el dolor, la compassió, el penediment, la culpa...

Però... no és l’home un animal racional, com assegurava Aristòtil? Potser és per això que el concepte d’infidelitat només existeix en la nostra espècie. De fet, menys amb alguns primats, i els estudis no són concloents, no s’ha demostrat que les bèsties siguin conscients de la seva monogàmia i molt menys que s’hi obliguin. I la religió? Què hi diu? Aquí hi ha conviccions per triar i remenar, segons la que practiquis.

Doncs això, què significa ser infidel en qüestions de parella? Per alguns és només quan, en una parella estable, l’un dels membres manté relacions íntimes amb una tercera persona, amb o sense sentiments. Per d’altres, hi ha infidelitat quan t’atrau físicament més una tercera persona i t’envaeixen els famosos pensaments impurs. I els més racionals, per reprendre els mateixos termes que Aristòtil, pensaran que infidelitat és quan t’enamores d’aquesta tercera persona. La raó ens recorda quelcom molt evident: no pots lluitar contra l’amor i si ho intentes encara serà més impossible vèncer-lo. Hi ha doncs diferents graus del que es pot considerar infidelitat, en una parella.

És cert que encara queden matrimonis, coneguts com “dels d’abans” que posen en escena relacions increïblement estables, basades en la confiança i el respecte mutu, que duren més enllà dels 20 o 25 anys. I això fa que les generacions més joves, que constatem i vivim un altre tipus de relacions menys duradores, continuem pensant que 25 o 50 anys de fidelitat incondicional encara són possibles. Encara ho veiem com un ideal de comportament humà, en el sentit menys animal de la paraula. Però més que ideal, d’aquí poc, tal com van les coses, serà més aviat una quimera que quedarà circumscrita al passat. Hi ha fins i tot qui posa en dubte aquelles llargues i tranquil·les relacions. Qüestionen el fet que mai cap dels membres de la parella no hagi estat infidel, almenys de pensament.

L’amor té data de caducitat? Un amor pot ser realment per sempre o va evolucionant i adaptant-se a unes regles del joc canviants? Llavors es continua dient amor? Només et pots enamorar un cop a la vida? El que és clar és que perquè hi hagi infidelitat hi ha d’haver amor, almenys per part d’un dels dos membres de la parella, és clar. Per tant l’un va lligat obligatòriament a l’altre; són dos conceptes que caminen de la mà.

Després, és cert que pots ser-te infidel a tu mateix, per exemple quan traeixes un d’aquells valors que creies inviolables. Però aquesta infidelitat ja no implica a ningú més que a tu. Això sí, aquí no pots intentar enganyar-te, és impossible. No ho aconseguiràs. Per molt que intentis maquillar-la, aquella transgressió no s’esvairà i t’anirà recordant que de tant en tant t’hauràs de retrobar amb tu mateix en un exercici d’autosinceritat. Ningú es perfecte en aquest sentit. Com hem de ser fidels amb els altres si ens costa ser-ho amb nosaltres mateixos?

Pensem una cosa: malgrat tinguem aquest petit defecte, malgrat que algun cop sobresurti la nostra vessant més animal, ens agrada saber que som especials per algú, que algú ens fa confiança i ens estima. Però al cap i a la fi, els humans, com els animals, estem destinats a néixer i a morir sols.

Ningú ens acompanya en aquests dos moments de profunda solitud. En el primer perquè ni tan sols som conscients que comencem a existir. No som conscients ni de nosaltres mateixos, de fet. I en el segon perquè, malgrat morim envoltats de les persones que ens estimen i que ens estimem, en el moment del traspàs estem sols. És potser per això que hi ha gent que tem la mort, perquè no saben cap on van. L’únic que sabem és que hi anem sols. I això fa por.

Neixem i morim sols. Així, més val que en vida haguem estat sincers almenys amb nosaltres mateixos perquè, independentment del que diu la creença judeocristiana, més val ser bona persona, amb els altres i amb tu. Perquè quan t’arribi l’hora, estaràs sol i no tindràs un advocat a la vora.