L’homenatge i el tribut

Fa uns dies se’n va anar Sara El Almi Jami, més coneguda comunament com a Sarita, l’etern somriure que tant ens va captivar. He decidit fer el que millor sabien fer els grecs, honrar els seus morts a través d’actes i paraules d’amor. És el mínim que puc fer o, millor dit, el que tots podem fer, ja que Sarita ara necessitarà de nosaltres, de l’ajuda de moltes persones, ja que tots els nostres pensaments i sentiments dirigits cap a ella han de ser positius per donar-li la força necessària en aquest nou viatge que emprèn. En teoria, segons diuen totes les civilitzacions iniciàtiques antigues, els anomenats savis, després de la mort l’individu s’està una quarantena de dies a l’intramons, una dimensió que està entre el món físic i el món metafísic, el que la religió en va dir cel o els científics quàntics en diuen ara el camp o la xarxa. Vindria a ser com la casa d’on sortim i tornem tots. L’esfera de l’Univers més profunda. Cap aquí es dirigeix Sarita, amb el seu somriure i la seva alegria. Segur que una mica desconcertada per tot el que li ha passat, però fent-se conscient a poc a poc del lloc on és ara. L’espera una espècie de tribunal universal on Déu, l’Univers o com tu n’hi vulguis dir passarà comptes amb ella. Ho va explicar Dante en la seva Divina Comèdia, una mena de jurat que avalua la teva existència i recorregut de vida i observa si has superat les proves que tenies assignades per al teu desenvolupament i evolució personal. Segons els egipcis, tot ve de vides passades, les que ja has viscut en la teva consciència com a humà i que seguiràs vivint fins que superis tots els nivells de consciència humana i passis a la següent fase. Les vides serveixen per a això, són com cursos de l’escola on tenen uns nivells de dificultat, en aquest cas, dificultats i pesos existencials, i tu has de superar-los i aprovar-los. Si ho fas passes al següent nivell, si no, et quedes i repeteixes amb un altre cos la mateixa lògica de vida fins que aprenguis i superis el nivell.

Doncs bé, Sarita ha d’estar en aquests moments a l’espera d’aquest tribunal. Me la imagino amb la seva naturalitat i espontaneïtat, parlant ja amb els éssers presents en tal dimensió, fent amics, generant somriures, creant bon rotllo entre tots. Quin carisma que té! I se n’ha de tenir perquè el dia de la teva cerimònia de comiat es reuneixin centenars de persones diferents, de totes les classes i condicions socials diferents i de diferents llocs i pobles. Sarita generava això precisament, unió i pau per a tothom, alegria i germanor, valors tan mancats avui en dia en la nostra societat. Quan a un individu que ha mort li dediquen el dia de la seva defunció tants afalacs, afectes i amor és que alguna cosa ha fet bé. Si reps molt d’amor és perquè vas saber donar-ne molt. Penso, doncs, que Sarita tindrà un judici just i a la seva mida, i que seguirà en el seu camí evolutiu, com tots els que estem aquí presents.

Va ser increïble l’escena conjunta de persones, moltes de les quals sense conèixer-se, donant-se la mà i parlant. Una sensació de família on tots ens identificàvem i compartíem el mateix sentiment d’amor, pena i alegria. Era una reunió d’éssers humans on només es respirava puresa i autenticitat, atributs que mostrava constantment Sarita en el seu dia a dia. De fet, aquest és el major aprenentatge que m’ha donat l’amiga Sara, ser autèntic, vital i vertader davant la vida i els altres. Ser tu sí o sí. Tenir fidelitat a un mateix i mostrar-se al món sense filtres ni màscares, amb transparència i apoderament.  

La mort és un regal per als que ens quedem vius. Ens ensenya a saber viure. Ens dona una altra oportunitat de despertar i aprofitar el temps. De néixer cada dia de nou i tornar a experimentar. Cal aprofitar els regals. Gràcies, Sarita, pel teu exemple de vida. És una empremta que perdurarà en el temps, com el teu alegre somriure.