L’hora de la societat civil

A Andorra i a Europa la societat civil cada vegada té un paper més actiu i rellevant. Darrerament, estem veient com la societat civil s’organitza per participar activament i des del carrer en la presa de decisions polítiques. La gent té ganes de dir-hi la seva, de mobilitzar-se per defensar els seus drets, de reivindicar millores. Sembla que aquell temps en què la participació política es limitava a dipositar una butlleta en una urna ha passat a la història.

L’Estat del benestar construït a Europa després de la Segona Guerra Mundial va suposar un allunyament de la societat de la política. Les democràcies europees deien que garantien feina, llar, pensions, sanitat i un llarg etcètera per als seus ciutadans. Cobrint aquestes demandes, l’Estat s’assegurava la pau social i limitava els moviments populars. A la pràctica, hom pensava que el que s’havia aconseguit era molt i que demanar més podia suposar la pèrdua d’allò assolit. La falsa seguretat que oferia l’Estat del benestar era, de fet, una presó per al desenvolupament dels moviments socials reivindicatius.

Això no vol dir que des d’aleshores no hi hagi hagut mobilitzacions destacables, però la majoria han estat flamarades concretes. Amb la crisi econòmica que estem vivint i que ha posat en evidència que el benestar promès no era per a tota la vida i que podia desaparèixer en qualsevol moment, la cosa ha canviat. A tot Europa la gent surt al carrer, s’organitza i planta cara per reclamar allò que vol; també a Andorra. El resultat de tot això és que la gent ha pres la iniciativa, ha desbordat la política dels estats i fa trontollar estructures institucionals tan grans com la mateixa Unió Europea.

Els exemples són clars i en tenim ben a prop, com ara el moviment sobiranista català. Si bé té un lideratge polític en els dirigents legítims de la Generalitat, té tota la seva força al carrer, la qual depassa la dels conductors del procés. I això s’ha vist de manera clara des del referèndum de l’1-O, si no abans. Malgrat que l’Estat espanyol pensava que decapitant la suposada cúpula del procés acabaria amb els anhels d’independència, s’ha vist clarament que el múscul real és al carrer, en la gent. Els CDR i les seves mobilitzacions o les manifestacions per exigir la llibertat dels presos polítics en són bona mostra. Però la cosa no es limita a Catalunya. Vegeu la lluita pel soterrament de l’AVE a Múrcia, la marea de pensionistes a Espanya que reclama una compensació digna per una vida de treball, la vaga general a França de l’any passat o l’ajuda que els ciutadans europeus brinden als refugiats. Ja no són flamarades puntuals per coses concretes, vivim un temps en què la societat viu mobilitzada.

A l’escala d’Andorra, aquesta mobilització és també evident en els darrers mesos. La situació a Catalunya va portar a finals del 2017 a diverses concentracions a la plaça del Poble i, fins i tot, davant l’ambaixada espanyola. Ja en el present any, les dones del país han donat un cop de puny sobre la taula i s’han reivindicat com a col·lectiu per reclamar la justa igualtat en tots els aspectes de la vida, a més de drets com el de l’avortament. Els treballadors del Punt de Trobada han organitzat una marxa per reclamar millores relacionades amb el transport públic i les infraestructures. I què dir de la vaga del funcionariat, la primera d’aquestes característiques que viu el Principat des del 1933!

Però la cosa no acaba aquí. La societat civil d’Andorra també ha pres la iniciativa amb l’ajuda als refugiats i amb la constitució en associació del col·lectiu Obrim-los, obrim-les, el qual ha pressionat per tirar endavant una llei que emparés l’acollida. Una altra associació, Velles Cases Andorranes, treballa per la recuperació d’un Dodge Fargo abandonat, testimoni d’una Andorra que s’obria a la segona meitat del XX. I, encara en les darreres setmanes, ens hem assabentat de l’existència d’un CDR al país.

Estiguem d’acord o no amb allò que es reclama –aquesta no és la qüestió–, és evident que els andorrans no estan disposats a dir-hi la seva només un cop cada quatre anys. I és evident també que la societat civil d’Andorra comença a depassar en alguns aspectes les institucions.