“Doncs jo no sé què faria si fos francès, eh? Potser votaria el Front National de la Lepen, per demostrar el meu enuig per com van les coses de malament a França...” Amb aquest to despreocupat, un conegut em comentava l’altre dia la seva visió de les eleccions a França. Despreocupat i sense ser plenament conscient, suposo, del que aquelles paraules implicaven de debò.

I és que, o tenim la memòria molt curta i no recordem el que va comportar el feixisme al vell continent, o som d’extrema dreta (fet que és legítim però que jo no compartiré ni ara ni mai, per molt descontent que estigui amb el sistema polític), o som, com diuen els francesos, des enfants gâtés, marrecs consentits, que mai estan contents, tinguin el que tinguin, i que actuen sense calcular les conseqüències dels seus actes.

Un altre company em comentava que ni l’opció Macron ni molt menys l’opció Lepen eren bones per a França. Un socialdemòcrata liberal, que en si ja és un concepte difícil d’empassar, amic dels poderosos però sensible als problemes del carrer, enfront d’una radical feixista ressentida amb tot el que ve de fora i amb alguns de dins. Em deia que l’ideal seria un front popular, liderat i conduït per la societat civil. La meva contesta va ser la que moltes vegades dono quan parlem de política andorrana: ok, però aquí ningú es mou, ningú fa el pas. Per tant, és trist, potser sí, però aquest cop ha calgut el vot útil per evitar que la xenofòbia, el racisme, la intolerància i el radicalisme ocupin durant cinc anys l’Elisi. Tret, insisteixo, que siguis d’extrema dreta i ja et vagi bé això.

Liberté. És allò que reclamava la líder de l’FN. Volia una França lliure de tota pressió europea, de l’euro, de la “tirania” dels tractats europeus. Lliure de laïcisme, on l’Estat es declara obertament antimusulmà o antisemita. Una França lliure però de nou amb fronteres amb la resta d’Europa, i no parlem de la resta del món.

Però, ves per on, França, en un exercici quasi plebiscitari de llibertat (no ideal, cert, però plenament lliure al cap i a la fi), ha triat tot el contrari. Ha triat la liberté tal com la coneixen, i no una altra.

Égalité. És allò que reclamava Marine Lepen durant la campanya més visceral que se li ha conegut mai. Igualtat entre francesos, és clar. Però de veritat que l’hauria aconseguit per a tots? Amb ella, la desigualtat s’hauria erradicat del tot? Ella s’erigia com la candidata del poble i titllava Macron de candidat de la mundialització salvatge, però hauria assegurat la igualtat d’oportunitats per a tot el seu poble? La seva campanya, absolutament buida de contingut, deixa entreveure que no, que no tenia la clau per aconseguir-ho. I ja veurem si Macron la té.

I ves per on que, un cop més, França ha triat l’égalité que coneixia fins ara, la igualtat entre tots els francesos, tinguin les arrels que tinguin i duguin el cognom que duguin.

Fraternité. El darrer valor que prometia la candidata de l’FN. Fraternitat amb la resta de pobles europeus? Fraternitat amb aquells pobles que viuen autèntiques tragèdies nacionals? Suposo que no. És clar que la mateixa candidata Lepen sosté que no hi va haver cap genocidi durant la II Guerra Mundial. Segurament tampoc deu considerar que França va ser ocupada pel règim nazi. Ho deu veure com un capítol més de la gloriosa història de França... Fraternitat amb qui? Ara que m’ho miro bé, en cas de victòria de l’FN la coneguda màxima republicana s’hauria quedat amb dos substantius perquè la fraternité... no sé jo amb qui l’hauria exercit. I no s’hi val a dir que amb els mateixos francesos, perquè això ja ho assegurava l’égalité.

Però heus aquí que els francesos prefereixen ser fraternals com fins ara ho han estat i no han volgut mutilar aquella màxima de la seva estimada República.

Per resumir, el que han triat els francesos, a part del nostre copríncep –però d’això ja en vaig parlar en un article anterior–, és continuar amb els valors de la democràcia francesa, més que una opció socioliberal que tampoc acabava de fer el pes al conjunt de la ciutadania: només el 24% a la primera volta per a Macron, i el 35% entre blancs, nuls i abstenció en la segona. Queda clar que el famós bipartidisme, que ja va quedar tocat a Espanya, ha quedat mort i enterrat a França. Ara cal esperar les legislatives franceses del mes de juny per saber si Macron i el seu Govern podran treballar sense massa maldecaps.