Hi ha un indret molt bonic on només pots arribar a cavall. Imaginaràs que el teu pensament és el genet i la teva respiració, el rossí. Ara galoparàs fins a l’horitzó, allà on el sol tremola com un llençol daurat estès al vent. Ja ets dins la teva ment. Amb què et trobes?

Això que acabo de relatar (simplificant moltíssim) es diu meditació, i encara que sembli una cosa molt senzilla de vegades no és així per a tothom.

Fa pocs dies vaig arrencar-me del cap una idea que tenia molt arrelada respecte d’això. I que bé! Resulta que quan intentava meditar, per tal d’aconseguir un estat de benestar, m’havia d’esforçar moltíssim per deixar la ment en blanc. “La ment en blanc, en blanc, vingaaa...”, però res. Era just en aquest moment que la meva caixa de Pandora s’obria de bat a bat i sortia tota la ferralla que amagava sota les parpelles. No només no aconseguia el meu propòsit, sinó que també acabava patint. Meditar s’havia convertit en una àrdua tasca. I cada vegada ho intentava menys.

Però va ser arran de la visita al nostre país del monjo tibetà Thubten Wangchen, director de la Fundació Casa del Tibet de Barcelona, durant una de les seves interessantíssimes conferències, la dedicada a la meditació, que ho vaig descobrir. El fet és que no cal posar la ment en blanc (que és una cosa complicadíssima per a qualsevol), sinó que es tracta de centrar l’atenció, posar la concentració en un objecte de forma que evitem els pensaments, emocions i sensacions. Aquest objecte pot ser una paraula, la pròpia respiració (com ja sabíem) o també un element físic. Qualsevol cosa amb què et sentis bé.

Ara la qüestió havia canviat per a mi substancialment. Ja no es tractava de buidar la ment com si fos el vàter d’un avió, sinó de concentrar-me en alguna cosa concreta. Per fi, en aquella sala, en aquell precís moment, ho vaig aconseguir fàcilment: entrar per la porta de la meva consciència sense desesperar-me.

Hi ha un indret dintre teu on el temps és d’aigua, els núvols bufen rosada vital, els arbres creixen amb la saba dels teus somnis i les flors canvien de color segons els teus desitjos. On les muntanyes et fan recordar que no ets aquí per casualitat, on pots trobar-te amb els teus éssers estimats, aquells que tristament vam marxar; o sanar-te tu o els altres. Aquest lloc és un mar de salut i tranquil·litat. Dins aquest paisatge idíl·lic, soc el vent càlid que s’enlaira damunt de totes les coses, soc el sol i la lluna, els dies i les nits, totes les estacions orquestrades a la vegada. Tot l’univers és aquí. Ell (o la divinitat objecte de la meva professió) és davant meu. Em deixo envoltar pels colors que projecta sobre mi: llum blava, medicinal, curació. Blanca, daurada, grisa...

Val la pena provar-ho.

Hi ha un indret molt bonic on només pots arribar a cavall. I durant cinc minuts, seràs totalment feliç.