Tenint en compte les presents dates i tenint compte que, casualment, em trobo de viatge lluny de casa, m’agradaria parlar de dues qüestions que ja he abordat reiteradament en aquest espai: la literatura de viatge i el Japó. Casualment, també, un seguit de lectures recents se m’han presentat com una constel·lació que no puc sinó seguir i deixar-me endur pel seu dibuix. Les obres de les quals parlaré són Cuadernos perdidos de Japón, de Patricia Almarcegui, Historias de Japón: Viaje al país de los samuráis, del sushi y de la tecnologia punta, de Xavier Moret i Kokoro i Ecos y apuntes de la vida íntima de Japón, de Lafcadio Hearn –els cito en l’idioma de les edicions.

Es tracten, tots tres, del que coneixem com a llibres de viatges, però tots tres ho són a la seva manera.  El primer és el més literari, contemporàniament literari, teòric i líric alhora, fragmentari, diarístic i impressionista, aforístic en ocasions i on la vida privada  compta tant com la del territori. El segon és el més periodístic, el viatger es reuneix amb amics i amb aliats al territori en qüestió, el recorregut és exhaustiu i se cita la història i l’anècdota per igual, les impressions són les d’un viatger professional, que s’hi dedica. El tercer prové de la veu que més va fer pel Japó a l’Occident. És una veu de finals del XIX, això és, amb totes les teories de la influència del medi en les personalitats i les psicologies nacionals. No és, però, gaire ortodox, i elabora amb saviesa literària i mà d’escriptor el Japó del qual es va enamorar i on és enterrat. En aquesta darrera obra compta la dimensió íntima de la vida col·lectiva, que Hearn capta per a nosaltres.

Amb aquests tres volums hom arriba a una espècie d’iniciació estereoscòpica del món sencer que és el Japó, de la postal al sentiment col·lectiu i la vivència pròpia. El Japó com a idea i com l’efecte d’aquesta idea. I el Japó com a idea complexa. 

Els confessaré que encara no he tingut l’oportunitat ni la voluntat de viatjar a l’arxipèlag japonès. No ho descarto. Però de moment faig com Ruth Benedict, que elaborà un estudi de referència en l’antropologia i en els estudis est-oest –sí, és una disciplina en actiu–, ja que l’estudi esmentat –El crisantem i l’espasa, 1946– el dugué a terme sense visitar el territori nipó, nodrint-se de fonts primàries i secundàries, això sí, documentals o residents als Estats Units. Les condicions de la guerra donaren lloc a l’estudi i a la pròpia metodologia, ja que s’encarregà per afrontar l’ocupació i s’hagué de realitzar sense poder trepitjar un país bombardejat fins a la seva rendició.

Així, en la distància respecte a la llar i en la distància respecte a l’objecte sobre el qual llegeixo, escric aquestes paraules, que no són un diari però que avui –i ja els demano disculpes– se li assemblen.