Mario Benedetti va dir: “No et preocupis, si t’enamores d’un cos té solució. Però si t’enamores d’una ment, creu-me, estàs perdut.” Llavors, ¿la ment o el cos? Evidentment, per no complicar-me la vida, el cos. Sé que això –i segons alguns erudits– acabarà tenint un desenllaç menys o més dolorós, però suportable; i si sóc un o una sibarita de la gastronomia amorosa, la ment, encara que els pronòstics de patir mal de cor siguin tan elevats. Sembla –ho diuen alguns estudis seriosos– que la gran majoria ens acabem decantant per la intel·ligència, en comptes de la bellesa pura. Per tot això: ¿és l’intel·lecte una arma de seducció massiva?

L’escriptor ho tenia molt clar. Jo també. Enamorar-se d’un cos (i res més) acaba sent tan inútil i efímer com voler conservar flors en un gerro i esperar que es mantinguin vistoses pels segles dels segles. Al final, t’acabaràs adonant de l’error a cop de decepcions. Però tranquil! Això té solució. Ho superes ràpid. Ara bé, sucumbir davant l’intel·lecte, per a mi, és una altra cosa. Em val la pena tot. Senzillament es tracta d’admirar i gaudir una obra artística que saps que no t’acabaràs mai. Al contrari. Cada dia hi pots descobrir detalls nous que et deixin meravellat o meravellada. I ja se sap que importa més l’admiració per devoció –entre altres coses, és clar– que el clàssic enamorament per enlluernament.
Prova evident d’això la tens quan, en acabar una relació amb una parella en què l’atracció era plena i en totes direccions, no hi ha manera de posar-li un substitut o substituta. Estàs totalment perdut, sense la teva mitja ment-taronja. No la trobes, principalment, perquè no abunden. Les ments desitjables i, sobretot, compatibles són pura delicatessen. I, com a tals, acaben per agradar i satisfer. 
Et diré una cosa: no hi ha plaer més gran, subtil i gratificant que fer l’amor amb una ment adient: aquella persona que, com tu, té el cap folrat amb un camp de maduixes exposat al sol de l’altre. 
No ens enganyem: encara que una cosa il·lusioni (el cos) i l’altre pugui deixar-nos tocats de l’ala (la ment), el que acaba sent definitiu –tard o d’hora– és la complicitat en tots els sentits, compartir en tots els sentits, la passió en tots els sentits... Coses que, evidentment, no tenen data de caducitat. Que no necessiten més per sobreviure que la frescor natural d’un riu viu i enriquidor, que ens passi per sobre, nodrint-nos, el màxim temps possible. 
Passi el que passi, per sempre: l’intel·lecte.