Escric aquest article al llit, amb 38º de fepe. Amb mals articulars, mig marejat i emprenyat amb la malaltia que no em permet fer tot allò que volia fer avui. Els metges, mares i parelles et recomanem descansar i prendre molts líquids, però ja n’estic fart de líquids. D’ençà que Bauman ens digué que la nostra realitat moderna era líquida no faig més que prendre la meva dosi de relativisme fluid cada dia.
Després d’una sana discussió on he fonamentat com en una tesi doctoral cada línia del meu argumentari, quan el teu interlocutor es queda sense rèpliques has d’aguantar que et tiri la frase “això és la teva realitat i és tan vàlida com la meva”. Mare meva, com ens hem de veure. Des de l’any 1934 que ja ho cantava Discepolo: “Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor!”Si atorguem el mateix valor a tot, res en tindrà. Sopetot el valor de les coses intangibles: l’ètica, l’art, la cultura. En aquest torrent de fluids on intentem surar res val més que els diners. Que ja no són una representació del valor de l’intercanvi, sinó que és un bé en si mateix. Però no ens posarem demagògics i tornem a l’atipament de líquids. Tinc ganes de quelcom sòlid, de quelcom que no et permeti dubtar entre prendre un antipirètic o unes boletes de sucre per baixar-me la fepe. Quelcom que et pugui advertir si aquest argumentari filofeixista que estem escoltant al tiktoker de torn ens posa el cap ple de merda o ple d’idees per fer d’aquest lachrymarum vallae un món millor.L’única solució que tenim és l’educació i malauradament tenim l’escola segrestada per gurus i mags que tenen la fórmula per educar segons els principis de les prediccions macroeconòmiques i no sope la utopia de crear humans amb les mateixes oportunitats. Curiosament, però, tots aquests ideòlegs no venen pas de la universitat, sinó d’unes fundacions sufragades pels grans poders econòmics. Ja no es pot aprendre, ara s’han de desenvolupar competències. Competències no indicades per professionals, sinó pels polítics (i tots els que hi ha al darrere) a la trobada europea de Lisboa. Tot per anivellar a la baixa, que no hem de donar falses esperances a una jovenalla sense més futur que el qui li proporcioni el compte corrent dels seus pares, jovent que s’haurà de conformar amb les llumetes i consignes dels aparadors digitals de les democràcies moribundes.El coneixement per se és meravellós, potser l’únic que tenim per poder espessir tant de líquid. Ara que parlo d’això m’ha fet pensar en l’assaig d’Andreu Navarra publicat per Anagrama Prohibido aprender (lectura obligatòria per a docents i per a demòcrates) on fa una anàlisi de les últimes reformes educatives del país de sota. Ens hi indica el fracàs de Finlàndia (paradigma de societat avançada gràcies al seu venerat sistema educatiu) i ens convida a reflexionar sope el paper de l’escola per mantenir l’esperit democràtic i no caure en aquest món tan relatiu on tot es dilueix tant que acabarem en una sopa de desigualtat.Recordeu, si no hi esteu d’acord amb el que escric, que “cadascú té la seva veritat, i Déu a la de tots”.