L’Estat ha de construir un parc suficient de pisos, administrar-lo i aixecar totes les limitacions i prohibicions.

Si  desitgen seguir llegint el que segueix han d’assumir que avui el sistema econòmic imperant al planeta és el capitalisme. De fet, ho és fins i tot als països més endarrerits des del punt de vista econòmic i social, perquè l’economia mundial es troba totalment interrelacionada a través del comerç internacional i dels moviments de capital. És important tenir-ho molt clar, perquè al sistema capitalista, el mercat és l’instrument a través del qual els recursos van des de l’oferta fins a la demanda i les peticions viatgen des de la demanda fins a l’oferta.

Un dels problemes més urgents que s’estan produint avui a molts països occidentals, però no només a aquests països, és la disfunció existent entre l’oferta i la demanda d’habitatge residencial en règim de lloguer. És a dir, la demanda d’habitatge de lloguer supera, en molt, l’oferta d’habitatge per a lloguer. En algunes ciutats el problema s’ha convertit en autèntic maldecap per als governs locals, de manera que s’estan estudiant i assajant diferents fórmules per intentar resoldre’l. Però el cert és que pràcticament totes aquestes fórmules han fracassat.

A Europa existeixen dos països en què l’habitatge de lloguer no suposa cap problema –com a mínim, cap problema greu– per als ciutadans. Són els Països Baixos i Àustria. Per què? Doncs perquè des del final de la II Guerra Mundial els governs nacionals, en combinació amb les autoritats locals, es van preocupar d’anar creant un parc d’habitatge públic de lloguer i d’anar-lo adequant periòdicament a les necessitats de la demanda. El cinturó que envolta Viena probablement sigui la zona on millor ha funcionat aquesta planificació. I aquí hem de tornar al que dèiem al primer paràgraf.

Són iniciatives de governs nacionals i locals. Que busquin introduir mesures per limitar o congelar l’import dels lloguers, lleis que impossibilitin la compra o el lloguer per part d’estrangers, l’articulació de normes que dificultin o impedeixin la conversió d’habitatge d’ús residencial en allotjament turístic i exigències en el compliment de normatives orientades a dissuadir qualsevol altre ús que no sigui residencial per a un habitatge, crec que estan condemnades al fracàs perquè en el sistema capitalista és el mercat qui regula l’assignació dels recursos, i l’habitatge residencial de lloguer és un recurs. Pel que fa a l’habitatge, els governs han de legislar en qüestions com ara construcció, seguretat, higiene, eficiència tèrmica, aïllament acústic, etcètera. És a dir, en matèries tècniques.

El que s’aconseguirà amb aquestes normatives imposades amb el benintencionat objectiu d’incrementar l’oferta d’habitatge de lloguer és la reducció de l’oferta, perquè un altre dels objectius del sistema capitalista és l’obtenció d’una rendibilitat segons les expectatives, i si el propietari de l’habitatge creu que amb la nova normativa no obtindrà la rendibilitat esperada, abandonarà l’oferta i l’oferta total es reduirà esperant temps millors.

Aleshores, ¿existeix una solució a la baixa oferta d’habitatge de lloguer i als lloguers astronòmics que s’estan demanant en moltes ciutats europees i nord-americanes? Sí: que l’Estat construeixi un parc suficient d’habitatges de lloguer. Que sigui l’Estat qui administri aquest parc i que aixequi totes les prohibicions en habitatge i totes les limitacions a l’increment del preu del lloguer. A Viena s’estan oferint habitatges luxosos a lloguers elevadíssims, però a la vegada hi ha habitatges socials per a tots els que ho necessiten perquè… des de fa 70 anys les autoritats s’han preocupat que sigui així.

Què comporta, tot això? Doncs que a la immensa majoria de les ciutats i dels països els governs arriben tard per fer front al problema de l’habitatge de lloguer, de manera que el problema ja s’ha convertit en una inquietud social. En altres paraules, crec que a moltes ciutats aquest problema ja no té solució perquè no existeixen els fons necessaris –en forma d’ingressos fiscals o d’endeutament– que es requeririen per resoldre la falta d’habitatge, de manera que s’ha entrat o s’està entrant en una dinàmica de pedaços legals que no resoldran res. Possiblement Berlín sigui el millor exemple del fracàs que va suposar una política de limitació del lloguer.

La meva suggeriment: convertir l’habitatge en EL problema prioritari per resoldre, per davant de molts altres problemes, i que tots els partits polítics firmin un acord per treballar-hi de forma conjunta, no direm fins que es resolgui el problema, però sí  fins que s’hagi mitigat de forma manifesta. Això comporta destinar una partida fonamental del pressupost d’ingressos a la construcció d’un parc d’habitatge públic en un horitzó temporal de deu anys, sobretot els primers cinc, si cal recorrent fins i tot a l’endeutament i incrementant els impostos. En la meva opinió, i amb aquest objectiu, Andorra pot superar sense problemes l’actual nivell de deute públic del 39%, i elevar el vigent tipus màxim d’IGI del 4,5%.

Les coses poden fer-se bé, malament o simplement no fer-se. La realitat és que a Andorra es parla del “problema de l’habitatge” des de fa vint anys. El que passa és que els últims cinc anys s’ha convertit en un problema insuportable per a una part majoritària de la població. El meu suggeriment a tots els partits polítics és que actuïn units, i que no deixin que les coses de l’habitatge es vagin degradant, com ha passat a Eivissa, fins al punt que s’han arribat a llogar balcons com a dormitori, tot i que a Andorra caldria a l’hivern un sac tèrmic per suportar les baixes temperatures.

(Com a estranger que soc, potser em demanarien com s’està resolent el problema de l’habitatge a Espanya. La resposta és simple: de cap manera. No s’està resolent en absolut, i per això els experts en qüestions immobiliàries apunten que el 2024 el tema estrella serà el lloguer d’habitacions, el preu de les quals s’estima que pujarà un 10%. Un desastre social, vaja).