Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de ASoriano

Amparo Soriano

Professora Historiadora

 

 

L’Isa




Es diu Isa i és la meva neboda. Té els cabells rossos i recargolats, una careta fina i blanca que recorda una verge barroca. Un optimisme que s’encomana. Una feina estupenda. Un marit fantàstic. S’estimen. Tot rutlla. De vegades, quan tot va rodat et preguntes, tement l’esdevenidor: i si s’acabés, aquesta felicitat? Però tens l’esperança que tot rodi, rodi i rodi com sempre. I roda. Té un nen preciós. Molts li deien que als 36 anys potser era massa gran per tenir-ne un. Però va arribar l’Álvaro. L’Alvaret.

Ara té cinc anys i a tots ens fa riure amb les seves ocurrències. L’altre dia mirava atent una tertúlia a una cadena de televisió on tots parlaven a l’hora i estaven molt enfadats discutint sobre política. Quelcom li havia cridat l’atenció. Se’n va anar al llit capcot. De cop i volta va cridar: “Mami, posa l’alarma, que venen els polítics!”

La seva lògica és contundent: “Tia, l’única diferència que hi ha en beure normal i amb una palla és que normal beus la llet de dalt i amb palla la de sota”. O el seu sentit de la justícia: “Això és just per a tu, però no per a mi. Ha de ser just per al dos”.

L’Alvaret no vol que la seva mare marxi a treballar. Vol estar amb ella. Se l’estima tant! La seva mare li diu que podria estar amb ell tot el temps del món. Però ha de treballar, es necessiten diners per a viure. “Alvaret, només podria estar amb tu si poguéssim viure sense treballar, però si no ens toca la loteria...” “Què és això de la loteria?”, demana. I li ho explica: “És un número que compres i, si surt el que has comprat, et fas ric, ja no cal treballar i pots fer allò que vulguis.”

Res anunciava res. Una revisió protocol·lària que aviat li va fugir del cap. Una cosa menys a fer, fins l’any vinent, com el dentista, el ginecòleg... Tanmateix, aquesta vegada la roda de la vida de l’Isa ha topat amb un parany, les dimensions són molt petites, però faran trontollar la seva felicitat i fins i tot la seva vida. Té càncer.

Aquests maleïts mil·límetres no li molesten gens ni mica, els seus pensaments sí que li fan molt de mal. Què passarà? El fill, l’home, els pares... I si...? És molt dur acceptar la pròpia mortalitat i és això el que li ve al cap. Acudeixen malsons existencials, com monstres desafiants que intenta foragitar fent que les llàgrimes se les endugui l’aigua de la dutxa, que ningú la vegi patir.

Però l’Isa no és de cabòries i aviat té clar que ha de lluitar per la seva vida, per ella i per tots els que l’envoltem. És forta, tenaç, valenta, tossuda. És cert que potser no li seran suficients totes aquestes armes, però ella lluitarà amb cos i ànima per salvar la seva fràgil, vulnerable i impredictible existència.

Les sessions de quimioteràpia són dures. Aviat comprova els seus efectes. El cabell, les ungles, els vòmits... Però és pacient. Està de baixa i passa molt de temps a casa. Massa. Tanmateix, intenta distreure’s. Cada vegada que mira el seu fill pensa: “No et fallaré”.

Una tarda, l’Isa acaba de comprar, està massa cansada per anar caminant i ja és fosc, així que agafa l’Àlvaro de la mà –avui està força content– i para un taxi. Ell es posa dempeus entre els dos seients davanters i li diu al taxista: “Avui vostè està de sort, la mare li donarà una bona propina, ens ha tocat el numeret!” L’Isa mira de cua d’ull el seu fill i el taxista i li cau una llàgrima.

El que encara no saben el taxista ni l’Àlvaro ni l’Isa és que realment –ara sí, després de tants mesos de patiment– els ha tocat el numeret de la vida!

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic