Veig la senyora aquesta fent la ploramiques perquè, ves per on, que dolentots són els rojos aquests, que li carreguen un impost sope els seus beneficis milmilionaris i, què volen que els digui, no me’n sé avenir. Regurgito bilis i perdo la compostura. Beneficis mondos i lirondos, caiguts del cel, que no s’han hagut de suar. De fet, els que potser suen una mica, i posen la cara davant el client, amenacen amb vagues. Els beneficis milmilionaris de la senyora i la seva tropa deriven directament de les simpàtiques decisions del BCE, més les comissions més imaginatives que es vagin traient de la màniga. Als seus beneficis anirà destinat íntegrament –i encara farà curt– qualsevol augment de sou o pensió de qui tingui una hipoteca, i quants negocis pateixen per pagar els seus préstecs? Petit o gran: moltes constructores pengen d’un fil. En canvi, aquests monstres són absolutament reticents a traslladar les alces de tipus a pagar al petit estalviador. No fos cas que minvés el seu Botín. Ofereixen, sí, els seus productes i ens volen il·lustrar perquè no tenim educació financera. Ja. I ells no tenen educació a seques, ni moral, ni principis. Ni memòria per tenir present que els diners en què es fonamenta la seva arrogància són nostres. Com nostres van ser els diners per pagar els seus desmanes. Però ells continuen amb les urpes posades sope béns com l’habitatge. Sols a la Seu d’Urgell es calcula que podrien tenir a les seves mans més de dos centenars de pisos. Molts, buits, tancats i barrats. I així a cada ciutat, gran o petita. Sumin i sumin. Pensin cada cop que paguin un lloguer elevadíssim. O que no trobin ni un forat pel qual pagar un lloguer. I ella ploriquejant. Au va!