Llambordes petites i senzilles

Entre d’altres, suposo, tenia dues obsessions. S’havien de mirar les notícies a la televisió, al migdia i a la nit. S’enfadava si la canalla fèiem soroll: “Les notícies! Calleu”, deia, i obeíem de patac. I al final, les acabàvem sentint. Ara, dècades després, em sorprenc fent callar els petits en aquests moments sagrats per mirar d’entendre el món i, rient per dins, penso en aquell “Les notícies!” del meu padrí Ton.

La segona obsessió era que s’havia d’anar a votar sempre, sense excusa ni mandra. Havia viscut en un país on durant 40 anys no ho havien pogut fer i valorava per damunt de tot la democràcia i la llibertat de triar qui havia de governar. De veritat, mai he gosat abstenir-me en unes eleccions.

Era dels que no deia mai “Franco”, sinó “aquell malparit del Franco”, com fan els personatges de la magnífica novel·la Argelagues, de Gemma Ruiz. Després d’una guerra, d’un breu exili a Argelès, d’una estada a la presó, d’un servei militar a les Canàries, perquè es veu que tres anys de guerra no havien estat prou, i d’una malaltia que gairebé el mata a les illes, trobava que l’adjectiu era imprescindible.

Em venen al cap les dues obsessions aquests dies que es commemora el 80è aniversari del camp d’Argelès, de la mort a l’exili del poeta Antonio Machado, i quan tornen a aparèixer fotos de les platges dramàtiques.

Una mica més tard van venir més drames, com els que llegíem a les pàgines de cultura d’aquest diari. L’historiador Pau Chica està reconstruint el pas d’homes de l’Alt Urgell pels camps de concentració nazis. L’estudi es traduirà en un llibre, diu, i també tindrà com a conseqüència la col·locació de Stolpersteine davant les cases on van viure els deportats de la Seu d’Urgell.

Les Stolpersteine, “pedres amb les quals s’ensopega”, són unes “humils llambordes de formigó cobertes per una placa de llauna que recorda el nom del deportat, el camp on va ser empresonat i si hi va morir o sobreviure”, segons el cronista. Són una iniciativa de l’artista Gunter Demning que des del 1996, n’ha omplert moltes ciutats alemanyes, a Berlín, per exemple, n’hi ha 7.500, per recordar la vergonya de l’Holocaust. N’ha col·locat a 23 països més i, a Catalunya, han arribat a través del Memorial Democràtic.

Es tracta d’una acció molt simple, d’un petit homenatge a persones que a vegades no van tenir tomba ni làpida. El cronista d’aquest diari acaba: “En podríem prendre l’exemple”. Seria una opció. Andorra va tenir, com a mínim, tretze deportats als camps nazis. Potser també mereixerien una humil llamborda al davant de casa seva? Enmig del formigó, de les avingudes monumentals, de lletres gegants a indrets on hi havia d’haver edificis gegants, hi cabrien unes humils i senzilles llambordes?