El nostre cap de Govern ha estat de visita al Palau de la Generalitat per tractar temes bilaterals entre Andorra i Catalunya. La primera reflexió que em ve al cap, i serà la que em donarà peu a la segona que centrarà el meu escrit d’avui, és que en aquella foto institucional no hi ha dos mandataris sobre el mateix peu d’igualtat. Un és cap de govern d’un Estat i l’altre ho és d’una comunitat autònoma del regne d’Espanya. Paradoxalment, aquell territori que destaca per la seva mida reduïda i per la seva feble demografia és l’Estat i no l’altre.
Deia que aquesta primera reflexió em portava a una segona que acabaria inspirant aquestes ratlles: l’actualitat del Procés i la imminent represa de la taula de negociació entre l’Estat espanyol i Catalunya. També es van reunir, en la primera de les trobades, abans de l’esclat de la pandèmia, dos presidents de rang diferent, malgrat que un d’ells es volgués al mateix nivell que el seu interlocutor, entenent aquella reunió com a una trobada entre iguals. Però tothom sap que això no era, no és i no serà mai així. Un president regional, sense que se’m malinterpreti l’expressió, no és un president d’un Estat. I ni el sentit comú ni l’statu quo actual permeten aquesta visió de les coses, malgrat les legítimes reivindicacions del govern català.
Ràpidament es precipiten al meu cap altres pensaments com els indults que ha concedit el Govern espanyol, en nom de l’Estat, als presos catalans. Malgrat que no sigui l’amnistia que volien des de Catalunya, es tracta d’una mesura de gràcia que allibera els líders polítics de l’1 d’octubre i els dos líders civils. Per als no entesos en la matèria, com jo, fins fa no massa, cal diferenciar aquestes dues mesures de gràcia. L’amnistia extingeix la responsabilitat dels autors del delicte. En canvi, l’indult no fa desaparèixer l’acte delictiu pel qual un tribunal condemna els autors. Es pot dir que l’indult perdona però no oblida. I justament, que s’oblidin i que desapareguin del caseller judicial els delictes és el que es volia des de l’independentisme. Aquest mai reconeixerà dits delictes, i molt menys les sentències judicials que se’n derivin, perquè es considera legitimat per dur a terme un referèndum i una declaració unilateral d’independència. I és que considera que des de l’Estat no s’han iniciat mai les negociacions. Arribem al moll de l’os.
Què vol dir negociar en aquest cas? Per mi vol dir seure a la taula amb un llapis i un paper en blanc. Certament amb les teves idees i els teus objectius ben clars, però amb el paper en blanc. En canvi, l’independentisme vol seure amb unes quantes condicions sine qua non escrites en el paper: amnistia general i dret a decidir. Si aquestes són condicions imperatives, de les que no voldran allunyar-se ni un mil·límetre, al·legant que l’Estat no vol allunyar-se ni un pèl de la vigent Constitució, complicada veig la negociació entre les dues parts. Espanya té l’ordenament jurídic a favor i Catalunya no, però és legítim pensar que ja no existeix un encaix òptim en el si de l’Estat. És per això que Catalunya i Estat haurien de partir de zero, sense condicionants i sense avisar que no s’acceptarà cap canvi constitucional o estatutari com a alternativa, com avisa l’independentisme. Tampoc es pot pretendre anar a una taula entre iguals perquè no existeix aquest peu d’igualtat, agradi o no. Veurem.
El que és evident, és que els indults s’han vist a banda i banda i per la resta d’espectadors del Procés com un primer gest, com un acte per rebaixar la tensió, com un acte d’humanitat. I tot, malgrat la manca de penediment dels presos, un penediment que se suposa indispensable perquè hi hagi indult. Però també és evident que el “ho tornarem a fer” no ajuda a aquestes altures. No se’ls recrimina el seu convenciment ni el seu ideal polític, sinó els actes del 2017 que estaven, clarament, fora de la llei.
Malgrat tot, els indults han estat un acte d’humanitat necessari, però també de valentia per part de l’actual Govern espanyol. Amb una oposició ancorada en el qui la fa la paga liderada pel PP, Ciudadanos que sembla allunyar-se definitivament del centre polític i VOX que defensa a ultrança l’España, una grande y libre, i amb una part cada cop més important de la ciutadania espanyola que veu el govern Sánchez com a un traïdor de la pàtria, el Govern central s’ha mostrat proper, humà, sensible i predisposat a treballar per la resolució del conflicte polític. La pilota està ara a la teulada sobiranista.