Em dec estar fent (molt) gran perquè em comença a passar allò que quan era jove em feia tanta ràbia. Aquesta dèria de la gent que acumula uns quants anys a les espatlles d’alegrar-se tant quan allò que feia temps que predicaven a les orelles escèptiques de gairebé tothom, de cop i volta, primer amb una punta de timidesa i poc després a so de bombo i platerets, els experts en la matèria ho comencen a donar per bo i per absolutament cert. I llavors és quan el vell s’exclama, mentre es treu deu o vint anys del damunt: "Jo ja ho sabia!"
He tingut el plaer incommensurable d’un "jo ja ho sabia" d’aquests en les últimes setmanes, quan des de les més altes instàncies educatives catalanes han proclamat que s’ha acabat el bròquil, que ja n’hi ha prou de pantalletes i modernitats a les escoles i que a partir del curs que ve a l’escola s’hi anirà amb llapis, paper i llibres de text. 
Sembla que els resultats de l’informe PISA sobre els coneixements de les habilitats bàsiques dels joves estudiants d’aquest any han sigut tan absolutament devastadors que les autoritats s’han hagut d’arremangar i posar nom i intentar trobar solució a allò que s’estava fent evident als ulls de tothom, per més que alguns es neguessin a acceptar-ho, i és que una quantitat considerable de joves de quinze anys, en el moment d’obtenir el diploma que acreditava el final de la seva escolarització obligatòria, en realitat no havien après gran cosa. Després de passar-se dotze anys assistint cada dia a l’escola entre cinc i sis hores diàries, molts no són capaços d’entendre allò que llegeixen, ni d’escriure alguna cosa mitjanament comprensible ni de fer càlculs matemàtics més o menys elementals. A l’informe ho diuen amb paraules florides, però la gent que sí que hauria superat la prova de comprensió lectora entén clarament que el que ens estan dient és que tenim un percentatge important de nois i noies que han superat l’educació obligatòria però que són analfabets funcionals. 
Alguna cosa devem haver fet molt malament, deuen haver pensat als despatxos dels ministeris, i si són gent amb pares que ronden la vuitantena, potser s’han preguntat com pot ser que ells, allà en un poblet petit del Pirineu o Extremadura, que havien anat quatre o cinc anys a escola perquè havien d’ajudar a casa amb les terres i el bestiar, fessin tan bona lletra, i ningú els hagi estafat mai ni un cèntim perquè han entès la lletra petita dels contractes més enrevessats i han calculat sempre que els tornessin el canvi bé. I com pot ser que els seus fills, que han anat el triple de temps a escola, no se n’acabin de sortir. 
Quan algú, allà als països nòrdics europeus, va tenir el genial acudit de girar com un mitjó la manera d’ensenyar els nens, li haurien hagut de preguntar a veure si s’havia begut l’enteniment. Si feia centenars i centenars d’anys que la gent aprenia, i aprenia bé, llegint llibres i prenent apunts amb llapis i paper del que explicava el professor a la pissarra, a quin il·luminat se li va acudir que aquest mètode d’èxit que feia segles que durava s’havia de liquidar per provar amb ordinadors, mòbils, projectors i tot tipus de maquinària moderna gestionada per un pobre professor que ja no havia d’ensenyar res, sinó només guiar. És com si a algú se li hagués acudit que la forma de la roda estava desfasada i que unes rodes en forma triangular serien molt més modernes i divertides, tothom li hagués fet cas, i haguessin tardat deu anys a adonar-se que l’havien espifiat.
Per fortuna, sembla que els que manen s’estan començant a adonar que les rodes que giren bé són les rodones i que si volem que la gent jove aprengui alguna cosa hauran de deixar d’anar a l’escola només a divertir-se i a clicar botons dinamitzats per uns guies enrotllats i que hauran de fer punta al llapis i, en silenci, aprendre allò de bo que els ensenyarà un mestre o professor que en sap.