Llarga vida al multilateralisme

Vivim en un món molt convuls que dibuixa canvis profunds en l’ordre establert traçat a la segona meitat del segle passat.

L’ordre que hem conegut fins ara és fruit de l’acord per establir les bases d’un nou món segellat pels dirigents de les democràcies al final de la II Guerra Mundial, vista la barbàrie, la destrossa i la brutalitat que havien provocat les dues conflagracions en només vint anys de diferència. Així van néixer l’ONU i tot el sistema de Nacions Unides. Els pobles colonitzats a l’Àfrica i a l’Àsia es van alliberar i van néixer una multitud de països nous. Van emergir dos grans blocs, el del món occidental i el del món soviètic que es van disputar la influència sobre els països emergents. Amb els anys i els afanys de poder dels líders dels grans països, es van anant teixint aliances i organitzacions econòmiques i polítiques regionals arreu del món. Europa, que havia sortit molt malmesa de les dues Guerres i que havia perdut la seva influència i domini del món, va obrar, a partir dels anys 1950, per recuperar part del prestigi i imatge perduts trencant motlles i obrint fronteres. Va crear estructures com, d’una banda, la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer, que va donar pas a la Comunitat Econòmica Europea i al que avui coneixem com Unió Europea i, d’altra banda, el Consell d’Europa, amb una estructura parlamentària, l’APCE, una d’executiva, el comitè de ministres, i un tribunal únic al món: el Tribunal europeu de drets humans.

L’objectiu de tot plegat era evitar l’horror viscut, bastir ponts i teixir aliances polítiques, econòmiques i socials entorn a valors universals de llibertat, de fraternitat, de dignitat i de respecte als drets humans amb un benestar econòmic i social.

Però si bé les intencions i els objectius van ser lloables, malauradament a la pràctica les ànsies de poder, de riquesa i de control desmesurat dels dirigents van minvar des del minut u, la llibertat, el respecte, la pau i la fraternitat desitjades. Hi van haver conflictes armats durant tota la descolonització amb el teló de fons de la lliuta aferrissada entre els dos blocs, van ressorgir lluites violentes de grups que amb el terrorisme pretenien imposar llur pensament nacional, polític o econòmic que han anat desestabilitzant l’ordre emergent i afeblint l’ordre mundial o regional establert. A les guerres polítiques i estratègiques s’hi han afegit les lluites econòmiques i comercials que, sense pietat, s’emporten per davant molts dels ponts creats entre comunitats, pobles o països.

Fins a arribar a avui dia. El bloc soviètic ja no existeix, però l’àrea d’influència de Rússia i el bloc occidental segueix pendent de la supremacia nord-americana que manté, entre altres, els favors de les monarquies petrolieres de la península aràbiga. Al que s’hi ha d’afegir el despertar de l’Àsia amb la Xina al capdavant.

Aquest còctel explica, entre altres, que l’Orient Pròxim i Mitjà sigui un polvorí permanent, que a l’Àfrica i a parts de l’Àsia els conflictes, ja siguin econòmics, energètics, ètnics, socials, polítics o religiosos, no s’acabin mai o que a l’Amèrica Central la inestabilitat política i econòmica que provoquen una pobresa crònica i que generen violència siguin el pa nostre de cada dia.

I mentrestant a Europa, lluny de mimar l’ideal europeu de solidaritat i de prosperitat econòmica i social sumant, tornen a aflorar els dimonis del proteccionisme que basteixen de nou murs i fronteres. Murs físics o econòmics com els que estan bastint els EUA amb Mèxic o el d’Hongria, Estat membre de la Unió Europea, per impedir l’arribada de refugiats que fugen de les guerres. Murs com els que estableixen els països del Mediterrani en prohibir que vaixells d’ajuda humanitària rescatin al mar els refugiats amuntegats en pasteres.

Així, un segle més tard del final de la I Guerra Mundial i l’endemà de la commemoració del 75è aniversari del desembarcament de Normandia, l’efectivitat de les organitzacions internacionals com l’ONU, del Consell d’Europa o fins i tot de la Unió Europea queda qüestionat.

Hi ha una pèrdua de confiança de les nostres societats en els efectes benèfics i generadors de riquesa del multilateralisme. Els egoismes i l’individualisme semblen tornar a guanyar la partida. Una llàstima.

No em resigno i vull creure que la memòria històrica ens ajudarà a aprendre dels errors i a mirar el futur en clau d’obertura, de solidaritat, de fraternitat i de multilateralisme.