Llarga vida al ‘pueblo’

Un primer amor, una rascada al genoll, les mans tacades de mores, aixecar-se a l’hora que vulguis, la primera colla d’amics, la botifarra d’arròs, una esbroncada de l’avi, fer d’escolanet, perdre’s en bicicleta... Són tantes les experiències viscudes en un poble! Bons o dolents, són els nostres records, i això no ens ho traurà mai ningú.
Arribat l’estiu, tocava fer la maleta i marxar ben lluny de l’escola. En el meu cas, a Avellanosa del Páramo, un poble minúscul situat a trenta quilòmetres de Burgos. Les vacances semblaven no tenir fi. La llibertat viscuda era immensa: res d’obligacions, ni deures, ni horaris. I per descomptat, res de connexió a internet. Com a molt et deixaven veure una estona de televisió i au. Cada dia era una nova i inesperada aventura. Però és clar, tot té un final i en un tres i no res ja estàvem de camí a casa novament. Això sí, amb un munt d’anècdotes noves per compartir i per rememorar els anys posteriors. Em sento immensament afortunat per haver pogut viure part de la meva infantesa en un poble com aquell. I qui comparteixi aquesta sort sabrà del que estic parlant.
Donat que aquest és el pitjor any per fer grans viatges, recomano moltíssim visitar novament aquells indrets que, per un motiu o altre, han deixat petjada en nosaltres. Ho vaig poder fer fa dues setmanes i mereix molt la pena. Tornar a passejar pels carrerons empedrats, trepitjar de nou els camps llaurats i sentir les olors particulars d’aquell lloc van encetar un degoteig constant de records que afloraven en mi de forma descontrolada. Records que, amb els anys havien desaparegut en algun racó de la meva memòria. In situ, però, revifaven imatges perfectament definides, com ara els somriures dels meus vells amics o la brillantor als ulls de la meva àvia. Fascinant! Un viatge que, sense pensar-ho, m’ha permès anar molt més lluny del que hauria imaginat mai. Molt més enllà d’on em pot dur qualsevol avió o tren.
Malauradament aquests indrets recòndits s’han anat deixant morir. Probablement les futures generacions no tinguin les mateixes possibilitats de passar estius com els meus. I si això és així, s’hauran perdut una part important de la seva infància. Si aquests pobles sobreviuen no és pas per les oportunitats que ofereixen, sinó per l’obstinació d’uns quants romàntics que es neguen a veure com el seu passat s’esvaeix definitivament. No hauríem de deixar que això passi. La vida als pobles pot ser molt més enriquidora i sana del que ens han fet creure. De moment, jo procuraré tornar-hi sempre que pugui, perquè ja ho diuen que qui té un poble, té un tresor.