Llauna, no gràcies

L’any 2019, ens trobàvem amb una notícia d’aquestes que freguen el surrealisme. A la fira d’art, Art Basel Miami, Maurizio Cattelan va enganxar un plàtan amb cinta adhesiva a una paret i va titular aquesta obra? ‘Comediant’. El més graciós de tot això, més enllà de l’obra en si mateixa, que ja ens feia riure pel ridícul, és que es va vendre per 120.000 euros. El galerista, en aquest moment, la va definir com “una escultura que és un símbol del comerç global, un doble sentit, així com un artefacte per a l’humor”.
Fins aquí, probablement no és gens diferent del que el mercat s’acura a definir com a art, que ja em diran, però com aquest contrasentit en què es va transformar tot no deixa de sorprendre’ns, trobem ara un nou capítol d’aquest serial fruiter.
I es tracta d’una cosa absolutament riallera. Joe Morford, ho sento, però direm el seu nom a seques per això d’evitar-nos el mal trago d’anomenar-lo artista, acaba d’acusar el senyor Cattelan de plagi pel seu famós plàtan. L’obra plagiada, Banana & Orange, de l’any 2000.
I la resolució judicial diu el següent: “Ningú pot reclamar drets d’autor sobre les idees, per la qual cosa Morford no pot reclamar drets d’autor sobre la idea d’enganxar un plàtan en un pla vertical amb cinta adhesiva”. Fins aquí, ho entenem, però continuem llegint... “Si bé és possible que utilitzar cinta adhesiva platejada per a col•locar un plàtan en una paret no representi el grau més gran de creativitat, aquest absurd i la seva naturalesa ridícula compleixen amb el grau mínim de creativitat necessari per a qualificar d’original”. Ara sí. S’ha obert la veda. Bé... fa molt ja, però necessitàvem la resolució d’un jutge que avalés que qualsevol cosa, pel simple fet de ser ridícula, pot ser considerada una obra original. I poc falta perquè algun espavilat deixi anar que, a més d’obra, és art. Tot això em fa recordar a la famosa Merda d’artista, de Piero Manzoni, que allà cap al 1961, suposadament va enllaunar la seva femta. I dic suposadament, perquè dubto que algú hagi fet l’esforç de constatar si era real o no. Però en realitat, això és el que menys importa. La qüestió és jugar a veure qui la fa més grossa per a poder entrar en aquest Olimp al qual la gent vol accedir ara, que és el de les persones que volen que els diguin que són artistes. I ser artista de veritat? No, gràcies. Fa falta massa sacrifici i avui dia, això està fins a gairebé passat de moda.
Serà qüestió d’acostumar-se i relaxar-se, que el llistó està cada vegada més baix i no ens hem de preocupar. En definitiva, una obra pot ser qualsevol cosa, encara que jo prefereixo les fruites en un plat i sobre la taula. I si no venen enllaunades, millor.