A les propietats contrastades de la síndria com a fruita ideal per fer passar millor la calor de l’estiu, afegim també la condició de ser un potent símbol de resistència política. 
L'origen es remunta a la Guerra dels Sis Dies el 1967. Quan el govern israelià va prohibir la bandera palestina a Gaza i Cisjordània, i la població va respondre mostrant síndries tallades pel mig que comparteix exactament els mateixos colors: vermell, negre, verd i blanc. Més enllà de la coincidència cromàtica, la fruita amaga una poderosa metàfora. Es pot esclafar la polpa, però no destruir les llavors. Coneguda és la frase activista, atribuïda al poeta grec Dinos Christianopoulos, "van intentar enterrar-nos, però no sabien que érem llavors". 
La fruita transcendeix a molts més àmbits. Als tallers d'escriptura s'ensenya el mètode de "la síndria i la llavor" per explicar que és el detall qui dona vida al relat. La física i la nàutica recorren a "l'analogia de la llavor de síndria" per il·lustrar com una forta pressió lateral, en lloc d'esclafar un cos, el fa sortir disparat cap endavant amb una força de propulsió inesperada. I al Parlament Europeu, l'eurodiputada Abir Al-Sahlani, en resposta al negacionisme de l'extrema dreta sobre la violència masclista, va denunciar la temptació de "buscar les llavors d'una síndria a les escombraries", recuperant una expressió popular que assenyala a qui busca arguments insignificants o excepcions absurdes per evitar afrontar una realitat incontestable. 
La metàfora és prou gràfica. Remenadors d’escombraries escudats en casos aïllats o marginals que els permeten desacreditar les estadístiques, les causes profundes de la violència –el patriarcat, la desigualtat estructural o la insuficient protecció de les víctimes– continuen intactes.
Al-Sahlani advertia també que "els drets humans són fràgils, poden desaparèixer més ràpid del que la gent pensa". No és cap exageració. Arreu del món assistim a una ofensiva contra els drets de les dones: restriccions als drets reproductius –allà on existeixen–, reivindicació de rols de gènere que semblaven superats i una misogínia cada vegada més desacomplexada en el debat públic. El negacionisme comparteix sempre la mateixa estratègia: desviar la mirada, convertir l'excepció en norma i el soroll en argument per evitar afrontar el que de veritat importa. 
Llavors que no són a les escombraries. Llavors que són dins la síndria. I cada intent de desacreditar el feminisme, de ridiculitzar les dades o de negar la violència masclista acaba oblidant una evidència: les idees nascudes de la dignitat, la justícia i la igualtat tenen una capacitat extraordinària de rebrotar. Com més s'intenta esclafar-les, més força acumulen per tornar a germinar. 
Pensem que no està tot perdut. Al mínim símptoma de desànim, una bona ració de síndria per combatre l’asfixiant calor negacionista del món.