El 8 de maig ha fet vint anys que va morir Francesc Viladomat i Lena. 
Justament, el 8 de maig, aniversari de la capitulació nazi i dia festiu a França, era la data objectiu que em marcava el Quico per tancar la temporada d’esquí mentre vaig ser director de Saetde. Eren altres temps climàtics i empresarials, amb prioritats i valors molt diferents, per no dir oposats, als que imperen avui dia.
Fa uns dies vaig estar a Roma amb els meus nets i davant els impressionants monuments, els vaig parlar d’altres llegats més intangibles que ens va deixar els romans: llengua, dret, alfabet, models arquitectònics... Les ruïnes, les pedres ens aporten una estructura de referència per recordar –pensar– en l’altre llegat.
Els grans llegats immaterials són objecte d’alguna atenció per part de l’opinió pública; altres, els que podríem anomenar “de la vida quotidiana”, passen gairebé desapercebuts. Són els de les persones amb les quals hem conviscut, treballat i que ens han tramès coneixements, valors, vocació i amor al país. 
Viladomat, amb el seu caràcter extravertit, va fer innumerables amistats en els seus anys d’esquiador a les competicions internacionals, compartint viatges i estades amb grans campions d’esquí alpí i nòrdic; aquestes relacions del Quico han estat summament beneficioses per a Andorra.
Avui vull recordar la construcció de la professió de monitor a Andorra que vaig viure en directe l’any 1969. Amb la cooperació del seu amic Henry Cazeaux  (Ricao), campió de França d’eslàlom, Viladomat va aconseguir organitzar el primer curset de monitors a Andorra, en uns temps en què les comunicacions eren incomparablement més dificultoses que avui. Des de l’Esquí Club d’Andorra, Isidre Baró, Lluís Molné i el secretari “permanent” Àlvar Menéndez, ajudaven el Quico a concretar dates i aspectes pràctics.
Cazeaux, que va morir a Lourdes l’estiu passat, gestionava un hotel familiar a Barèges, va recomanar al Quico un monitor de La Mongie, Jean Pierre Calés, esquiador finíssim, excel·lent pedagog, exigent i dotat d’una infinita paciència amb la dotzena d’entremaliats alumnes, alguns dels quals teníem dues feines simultànies: aprendre a esquiar i aprendre a ensenyar. 
La primera pedra de la formació de monitors a Andorra ja estava posada i he volgut retre homenatge a qui va ser l’impulsor d’aquesta fita, el primer a adonar-se que l’èxit de l’esquí a Andorra depenia no només de les instal·lacions mecàniques, sinó també de treballadors formats, i molt millor si érem “enfants du pays”.
Hi haurà qui jutgi (com ens agrada jutjar!) que tot això ho feia en cerca del benefici propi; potser sí, però ja en aquell moment hi havia gent que buscant el benefici propi, descuidava tota una sèrie de comeses que no li reportaven un benefici directe. El seu treball d’empresari capitalista va ser “socialment útil”; fent la seva fortuna, Viladomat, construïa la de tot un país.
Eren altres temps, direu: ara la competència és molt agressiva, l’empresari té molt menys marge de llibertat i el “mercat” no permet fer el que feia el Quico. Excuses! Tots tenim la capacitat (llibertat?) de triar, de fer-nos preguntes: a qui beneficia un capitalisme miop, mesquí, compulsiu i malbaratador de recursos humans i naturals? 
Aquest hivern passat, en una reunió de treball a Grau Roig amb un jove enginyer de Saetde, vam estendre els plànols i les tauletes electròniques sobre una vella taula de fusta, un moble que havia construït el Quico quan feia d’aprenent ebenista; sempre que poso algun objecte sobre aquest tresor, recordo la persona que el va construir.