De tant en tant penso que és molt sa llegir i rellegir les sàtires de Voltaire, que en temps de la monarquia absoluta a França eren l’única manera de mostrar pinzellades de crítiques i petites esgarrapades al poder.
Zadig o El Destí és un llibre escrit el 1747. És un d’aquests contes que tot i tenir una aparença extravagant, hom s’adona ràpidament que de fet és un conte molt profund que convida a la reflexió. És satíric i fins i tot filosòfic.
El protagonista de la història s’anomena Zadig, i és un personatge ric i jove d’estil agradable i amb un caràcter just i moderat. Té, a més a més, un cor noble dominat per la sinceritat, però malgrat totes aquestes qualitats té embolics i conflictes de manera continuada amb la justícia. És un no parar de malastrugança. I així, la ploma de Voltaire traça, usant la sàtira, totes les seves visions i creences en relació amb el sistema judicial. Fa ressortir totes les mancances i els errors d’un sistema basat en l’arbitrarietat i les passions més que en l’equitat i la raó. I és que el nom de Zadig significa just en semític.

La sàtira de Voltaire crea un personatge que viu i que és nadiu d’Orient, de Babilònia, a fi de donar-li un caire extravagant per així denunciar, sense por a la censura, els abusos de la justícia al segle XVIII. Al fil dels capítols apareix la corrupció dels jutges i magistrats, la confusió entre els interessos públics i els interessos privats, el poc o el nul rigor en els judicis o la crueltat de les sentències.

Zadig és consecutivament víctima d’enganys amorosos, de traïcions polítiques o d’acarnissaments judicials. És una persona benestant que esdevé primer ministre i que, víctima d’enveges aferrissades, és venut com a esclau a Egipte, d’on escapa per tornar a la seva terra, Babilònia,  i ser rei acompanyat per Astartié, la seva estimada, que havia alliberat de l’esclavatge.

Però aquesta felicitat és un vist i no vist, ja que al poc d’estar novament en una posició privilegiada de dirigent, com en un tobogan intens, és traït i espoliat una altra vegada per un adversari deshonest. Finalment, desesperat per tanta malícia, troba un ermità que, de fet, és un àngel disfressat i que li dona les claus per a la felicitat i per retrobar la fortuna i els amors perduts.

I així, amb una escriptura delicada i pertinent, Voltaire ens porta d’un conte orientalista, fantasiós, que fins i tot pot semblar absurd, a un conte satíric i fins i tot filosòfic. Teoritza i extrapola fets crus i reals per denunciar amb força i pertinença la realitat del moment.

Per tant, el vessant filosòfic que Voltaire ens mostra rau que el conte de Zadig és una cerca de la felicitat, de la veritat, de la llibertat i de com el determinisme condiciona aquesta llibertat. També Voltaire va molt més enllà i obre la reflexió amb un ventall de matisos on els colors dels sentiments s’oposen a una visió binària de blanc o negre. La vida no és ni monocolor ni bicolor. És multicolor. Sentiments com el pessimisme, la tristesa, la decepció o la injustícia són indispensables segons Voltaire per donar més cos a la cerca de la veritat, de la felicitat, de l’equitat o de la justícia.

De fet, i és potser el punt que més m’atreu d’aquest conte, Voltaire advoca per la pedagogia del raonament. Intenta reeducar la manera de pensar de la societat de l’època. El missatge final que s’hi dibuixa és que l’autor utilitza Zadig per exposar que només les ments obertes, intel·lectuals, instruïdes i racionals podran guanyar les forces obscures, irracionals i ignorants d’una societat i d’una governança mediocres.

I quatre segles més tard, encara hi podem meditar.