"Fa molt de temps que no llegeixo", quants cops hem dit i sentit aquesta frase, amb un to molt semblant a la culpa i l’autoflagel·lació. La diem amb un punt de vista nostàlgic, com si de cop i volta descobríssim que ens han pres una part de la nostra vida que ens apropava a aquella imatge de qui voldríem ser.
Una frase que es repeteix cada cop més en un món on curiosament, més que mai, vivim envoltats de paraules: escrivim missatges constantment, ens informem a bastament de forma immediata, triem títols d’un llarg llistat a nombroses plataformes i tenim les pantalles dels nostres mòbils plenes de ditades i traient fum. De fet, passem el dia llegint, però ho fem de forma diferent, no tan lineal, sinó un xic més dispersa. I sí, aquesta forma de lectura no té tant de prestigi com plantar-se al sofà amb el darrer volum de l’enciclopèdia britànica, però tampoc podríem dir que la lectura brilla per la seva absència a les nostres vides.
I en aquest punt arriba la disjuntiva del dia... hem de continuar associant la lectura a seure, obrir un llibre en paper i passar-nos hores centrant la nostra atenció en aquell festival de cel·lulosa o potser fora bo, obrir els nostres horitzons lectors a nous models, diguem-ne, no tan estàndards i gaudir de noves formes narratives? Amics, les històries ja no només es plasmen en paper, i els audiollibres, els llibres electrònics i fins i tot els pòdcasts han ampliat el ventall de formes d’accedir a aquelles històries que tant ens agraden. No perdem la narrativa. Només la desplacem del nostre sofà a altres espais de la nostra vida quotidiana, on les històries continuen entre els petits gestos del dia a dia.
I per als més derrotistes, sí, efectivament hem de lamentar algunes pèrdues. La lectura profunda, aquella que requereix temps, paciència i molta concentració, s’ha convertit en gairebé una odissea en un món on la immediatesa és el que mana. Madame Bovary està a punt de perdre la batalla contra les notificacions del mòbil, Jane Eyre ha decidit tancar-se amb orgull a la seva habitació i Hermione Granger ja no repassa encanteris a la biblioteca prohibida, sinó que els demana a ChatGPT.
En aquest context, les biblioteques tenen ben poques opcions: han de viure el present com una oportunitat o com un repte. Poden adaptar-se als nous formats, facilitar-ne l’accés a tots els públics i adaptar els serveis que ofereixen a aquest nou paradigma, o morir en l’intent de reivindicar els seus murs com espais de silenci i concentració enmig de l’apocalipsi acústica que marca el moment.
Acceptar que la lectura ha evolucionat, així com ho han fet els seus lectors, és fonamental. Mirar cap al passat amb nostàlgia quedava molt bonic a les cançons carrinclones dels anys setanta del segle passat, però no té sentit avui en dia, i negar aquestes transformacions és tancar les portes a oportunitats que permeten que la passió per llegir sobrevisqui i es transformi.
