Sempre he dit que la meva jubilació, si mai arriba, me la passaré llegint i escoltant música. Una vegada deixi la meva activitat laboral habitual, si això mai passa, començaré una mena de vida contemplativa en la qual, idíl·licament, dedicaré el dia al delit de la lectura. La preocupació més gran del dia serà triar la banda sonora que acompanyi les pàgines en què en aquell moment estigui immers. Quina delícia. Quin plaer.
Fa temps que compro llibres i els emmagatzemo per a quan em jubili, de fet penso que són per quan tingui temps, però tal com va el dia a dia no veig més sortida que esperar que arribi el retir. També és cert que darrerament llegeixo força més que uns anys enrere, quan el meu fill i la meva filla eren més petits; ara començo a tenir algun moment llarg que em permet arribar a aquesta mena de nirvana particular. Aquest any, sense anar més lluny, he llegit una quinzena de llibres. És molt? És poc? Bé, és el que jo he llegit.
He intentat estar al dia amb el que s’ha publicat al país i vaig començar l’any amb el fantàstic Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio. També vaig llegir un parell de produccions de l’editorial Medusa, una de les quals l’estupenda Fantasía Fertil, de Cristina Hall. També he continuat amb la dèria que em va agafar fa dos anys amb Roberto Bolaño, aquest cop li ha tocat al conte Sensini i a Amuleto, brillant, i el recull de contes Putas asesinas, crec que és la primera vegada que Bolaño em fa riure.
No he llegit best-sellers, amb la literatura em passa una mica com amb la música, m’agrada anar pel costat alternatiu de la via, per l’ombra. Potser el més mainstream que he llegit hagi estat el Joan Orpí de Max Besora. (Ara que hi penso, Bolaño és mainstream? No ho sé). També, i arran de Trencadís, de l’Iñaki, l’any passat vaig començar a llegir Francesc Trabal, sabadellenc de principis del segle XX, autor de L’home que es va perdre i de qui aquest any he llegit Quo vadis, Sànchez? Boníssima.
L’arpa d’herba, de Truman Capote, també ha estat entre les meves lectures del 2022. Era un d’aquells que guardava per a la jubilació, però ja l’he ventilat. Llibres clàssics moltes vegades, fugint de les noves tendències, no em demaneu per què, però amb els llibres em passa com amb els discos, que prefereixo anar a la secció de segona mà que a la de novetats perquè amb els discos i els llibres passa una cosa curiosa: la reedició d’un llibre sol tenir un preu raonable, en canvi, amb els vinils els preus de les reedicions estan pels núvols, amb l’excusa que les edicions són molt més curoses, amb més gramatge perquè el so sigui millor. Doneu-me un disc original dels anys 70 o 80, que hagi estat ben cuidat, evidentment, així com un llibre de llom rosegat i pàgines esgrogueïdes, que seré feliç una estona.