Fa no gaires anys, passava per la redacció un d’aquells jovenets que fan un stage que hipotèticament completa aquell període formatiu. Xerrem uns minuts i, com és de rigor, pregunto què voldrà ser de gran. Periodista. Caram! Encomiable propòsit. Així que si puc oferir-li un humil consell és el de llegir, sobretot llegir, fer-se amb el llenguatge, que serà l’eina de treball fonamental. “És que, saps? Em costa, arribo al final de la pàgina i no he entès res”, em diu (o una cosa així). Juro pels enyorats ossos de l’àvia que no m’ho estic inventant. Servidora es va quedar estupefacta. Fins al moment pensava que allò eren coses que es deien però perquè els humans tendim a exagerar i fer teatre. Dia rere dia, estadística rere estadística, es publiquen més dades que materialitzen aquesta realitat. Si fos mare d’adolescent o educadora, correria amb l’estómac encongit a intentar posar algun remei a tan gran catàstrofe. O autoritat educativa: menys neologisme cursi i més arromangar-se. O mitjà de comunicació: fem notícies curtes, frases curtes, textos curts, fàcils d’assimilar. Vinga, vinga, vinga, que tot es pugui empassar en tres segons sense mastegar i oblidar en un.
Habituats al consum frenètic, som cada cop menys hàbils per al raonament complex. Així, diré tirant també per la via fàcil, que som carn de canó per als missatges simplistes, de fàcil digestió però cancerígens, de les extremes dretes. Espera!, em diran, que això és molt reduccionista: també tenen el suport de gent intel·lectualment molt preparada. És cert. M’han enxampat. Aleshores? Aleshores és que alliberem la petita rata feixista i xenòfoba que portem a dins.
