La llengua ha d’evolucionar amb la societat. Dues dècades enrere la RAE, per exemple, no acceptava les paraules ministra, advocada, metgessa o diputada i avui estan normalitzades. El llenguatge no és neutre, allò que no s’anomena no existeix (o no és visible), “influeix en la socialització i la identitat de les persones i reflecteix les relacions de poder. El masculí genèric suposa instal·lar una cosmovisió en què l’home és considerat un subjecte universal” (Cèlia Amorós). El llenguatge sí que contribueix a la construcció social, i per tant a través del llenguatge també es contribueix a construir una societat més igualitària (i a l’inrevés també, compte!).
Nombroses veus fa temps que promouen l’ús d’un llenguatge inclusiu i no sexista. Per citar alguns exemples, Sexismo lingüístico, de la professora María Ángeles Calero, de la Universitat de Lleida, qui l’any 1999 (fa més de dues dècades) ja estudiava com la llengua contribuïa a forjar una imatge estereotipada i negativa de la dona. Eulàlia Lledó, doctora en Filologia Romànica i autora, ja el 1992, de l’obra El sexisme i l’androcentrisme en la llengua: anàlisi i propostes de canvi, i a qui se li atribueix la famosa frase: “Allò que no s’anomena no existeix”. Lledó desmentia en una entrevista recent els arguments de l’economia del llenguatge de no desdoblar per visibilitzar les dones, diu: “El principi d’economia només és la base del llenguatge quan els interessa [referint-se a la RAE]. La llengua, per definició, és redundant, marquem les coses els cops que faci falta”. I respecte dels desdoblaments: “Es parla de les formes dobles com si fos un invent artificial que no té res a veure amb les llengües. Atenció, perquè és un recurs més. Sempre ha estat aquí. Els romancers utilitzaven formes dobles i el Cantar del Mio Cid també”. Maria Martín, escriptora, activista feminista i ferma defensora del llenguatge inclusiu afirma, respecte dels que diuen que el llenguatge inclusiu és una exageració innecessària, “si el llenguatge no és tan important, per què hi ha tanta resistència a fer-lo més inclusiu?”
La majoria de les administracions públiques occidentals, de tots els colors polítics, utilitzen guies i manuals de llenguatge inclusiu i no sexista (Instituto de la Mujer, universitats com l’Autònoma de Barcelona o Madrid, Politècnica de Barcelona i de Madrid, Universitat de València, Deusto, etc., el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Generalitat de Catalunya, govern basc, Junta de Andalucía, nombrosos ajuntaments...). Els mitjans de comunicació també disposen dels seus manuals d’estil (per exemple, el llibre d’estil de El País, reedició del 2021, que ja inclou normes sobre el tractament de la violència de gènere i el sexisme i és tota una referència en la premsa escrita en castellà); RTVE, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i els col·legis de periodistes, associacions de periodistes o la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya, entre d’altres.
Ja a casa nostra, el llenguatge inclusiu i no sexista s’imposa per una doble obligació. D’una banda, per l’obligació moral de visibilitzar les dones, silenciades al llarg del temps. La història i la lingüística han estat tradicionalment androcèntriques, com la ciència, la medicina i pràcticament totes les disciplines.
D’altra banda, per obligació legislativa. La Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació i la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones preveuen la necessitat d’utilitzar un llenguatge inclusiu i no sexista.
L’IAD acaba de publicar la Guia pràctica de llenguatge inclusiu i no sexista. És cabdal que quan es publiquen articles d’informació respecte del llenguatge inclusiu no se’n faci una anàlisi esbiaixada. No consultar l’autora, les impulsores, les associacions feministes, ni les filòlogues favorables a l’ús de manuals de llenguatge inclusiu no ofereix una perspectiva prou àmplia de la qüestió. Els articles d’opinió o d’informació, que sistemàticament defensen una posició contrària al feminisme, obliden que la igualtat és un dret essencial reconegut per les Nacions Unides i per la Constitució andorrana. Mentre hi hagi discriminació envers les dones (violència de gènere, bretxa salarial, sostres de vidre, terres enganxosos, etc.) el feminisme serà necessari, i desprestigiar sistemàticament el moviment, alimentant la misogínia, només contribueix a continuar fomentant una desigualtat que ens hauria de fer posar les galtes vermelles com a societat.
