Llibert Tarragó, l’hereu

Hi ha nacionals, residents, transfronterers, turistes, que dormen a Andorra com a mínim una nit, excursionistes, que no hi pernocten, ara també hi ha refugiats ucraïnesos i diria que aquestes són les etiquetes per als humans i humanes del Principat. És cert també que potser no caldria estar sempre remarcant la diferència entre uns i altres en titulars de premsa i comunicats oficials, però aquesta és una altra història.

Llibert Tarragó en té una altra: “concebut a Andorra”, concretament en un hotel d’Escaldes-Engordany  l’agost del 1946, segons explica al llibre Heretar Mauthausen que acaba de publicar a Pagès editors.

El seu pare, Joan Tarragó, era una comunista, vençut a la guerra civil espanyola, exiliat a França i deportat al camp nazi, on va resistir anys i va crear una biblioteca clandestina. La seva mare va caminar des de Sort fins a Sant Julià acompanyada d’un passador i es van retrobar després de vuit anys de separació. Tots dos van decidir que el nom del fill només podia ser Llibert. 

Hi deu haver moltes persones concebudes en aquella època en què Andorra era refugi i escenari de molts retrobaments entre homes exiliats i dones que resistien a Catalunya? 

Tarragó pare, mort fa anys, i Tarragó fill signen junts un llibre molt especial. És breu però intens, dur i poètic alhora i gira al voltant de la memòria i encara va més enllà: construeix memòria, com tants d’altres però, a més, viu, sent, celebra, pateix i medita sobre  la memòria.  

Quan Tarragó era jove, va rebutjar escriure els records del pare, tal com aquest li demanava. Li interessaven més els Beatles i aquell passat ple de foscor i patiment, que ell només havia conegut breument per converses escoltades rere la porta o  fotos prohibides per una mare protectora, l’inquietava massa.

No va ser fins després de mort el pare que va tenir la necessitat de reivindicar i recordar aquell episodi terrible i d’acostar-se a l’altra història, a aquella aparentment petita comparada a la dels països: la de les persones.  

La primera part, signada per Joan, són les Memòries del camp, un relat breu, senzill, amb voluntat de rigor, hi ha dates, xifres, de l’entrada i la vida a Mauthausen, l’horror màxim, el mal,  viscut en primera persona. 

La part més llarga del llibre, la més original, és Eren dos, signada per Llibert, que no viu Mauthausen, sinó que l’hereta. Llibert mostra com la guerra civil, l’exili i la deportació a un camp nazi també marquen la vida de les generacions que segueixen les víctimes. Heretar Mauthausen és un diàleg amb el pare, i amb la mare, tan heroïna com ell, perquè la vida de les dones que dormen amb un deportat, que cada nit torna a entrar al camp, no és fàcil. Heretar Mauthausen és una reflexió sobre les onades de la memòria, sovint molt poètica,  un text ple de detalls de la vida quotidiana que Tarragó entrellaça amb cinema, literatura o l’art; pinzellades sobre el record, el temps i els càlids vincles entre els humans.