Llibertat de premsa?

L’expressió lliure dels mitjans escrits i digitals no es desprèn de l’ombra perversa pròpia de les singularitats d’un petit Estat com Andorra. La llibertat de premsa condiciona la llibertat d’expressió. La reflexió s’estén amb l’exemple de certs titulars que hem vist durant la darrera campanya electoral. És responsabilitat de tots interpretar el que se’ns presenta sense ofegar-nos en un mar d’informació provinent d’una cacofonia de canals. És el debat ètic pendent.

El 3 de maig passat era el dia de la llibertat de premsa. Com a exercici de conscienciació col·lectiva del sector, es podria haver reclamat de nou amb força lleis clares per regular i protegir el sector periodístic independent, i de pas, protegir la fidelitat de la informació. Hauria estat la reflexió vinculant amb la darrera campanya electoral per valorar les manipulacions en què els mitjans andorrans han estat sotmesos per qui els controlen econòmicament i políticament. Però no és evident fer-ho si volen mantenir la feina.

La dramàtica caiguda d’Andorra en la classificació de llibertat de premsa de Reporters sense fronteres, passant del 5è lloc just abans de la darrera legislatura, al 37è lloc actual, evidencia els lligams polítics. No cal que ens ho diguin de fora. Un breu article a cadascun dels mitjans ha estat suficient per replicar la notícia, sense arribar als detalls ni a proposar accions correctores. El dimoni es troba en els detalls.

Tinc un enorme respecte pels professionals dels mitjans, i hi tinc grans amics també. No és una tasca fàcil quan s’executa seguint uns criteris ètics, objectius, plurals i apolítics sempre supeditats a la llibertat d’expressió. A Andorra necessitem potents articles d’investigació fets amb rigor. La lluita entre els titulars atractius és la disrupció fast-food dels piròmans de la informació. Aquest consum d’informació és una guerra entre el que és rellevant, exigint objectivitat; i el basat en enginyeria dialèctica mainstream per mesurar l’efectivitat en l’impacte social, amb informació ponderada introduïda a poc a poc perquè sigui assumida imperceptiblement, pròpia de les tècniques propagandístiques per la distracció de masses, creant públics complaents.

Els professionals del sector podrien donar detalls de la situació real de la llibertat de premsa al nostre país, però les evidències planegen sobre l’autèntica independència dels mateixos, sota la perspectiva dels propietaris i fabricants de notícies, i per tant les opinions d’aquesta situació podrien donar lloc a un debat estèril d’objectivitat. Aquest mitjà demostra ser un dels més oberts a la llibertat d’expressió, amb una posició de mutació positiva cap a un lector convertit en agent actiu i consumidor d’informació. No detallaré les diverses vegades en què comentaris d’un servidor i coneguts, fets amb respecte, han estat censurats al Diari d’Andorra, en què tots sabem qui hi ha al darrere. I tots sabem també com es manipulen els titulars marcadament partidistes d’altres mitjans. No és una opinió, és l’evidència dels fets. Lamentable.

La reacció es vehicula per la interacció amb els mitjans digitals. Tot comentari és una responsabilitat bidireccional que hem de mesurar. El simple fet de tenir un compte Twitter, Facebook o Instagram no ens fa lliures d’exposar allà anàrquicament, i menys quan es fa repetidament en hores de feina essent conseller general o funcionari sotmès al polític de torn, amb salaris pagats per tots, tal com s’ha vist a la darrera campanya electoral. De nou, és el debat ètic pendent.

El canvi de model informatiu no depèn sols dels mitjans, és assumpte de tots. De qui escriu i de qui llegeix. Necessitem continguts en què confiar i informació amb la capacitat pròpia de distanciar-se del caos, no emmascarada sota la hipocresia cosmètica dels titulars.

Intentem composar la nostra opinió amb el major grau de coneixement i reflexió.