Com que l’últim informe sobre la llibertat de premsa per aquí dalt –ja som al lloc 33è, i baixant– ha passat quasi desapercebut, hi posarem si ens deixa el lector cullerada a compte dels meus prop de vint anys, glups, d’exercici en aquest raconet de Pirineu. Els dos primers casos sonen a autocensura: per exemple, quan als primers temps del Cirque du Soleil la direcció d’un periòdic del país, no diré quin, va suggerir de suavitzar el titular –“El circ més car del món”– per no provocar, deia, represàlies publicitàries de no sé qui. El segon és ben pintoresc, ja veuran: en aquesta ocasió va ser la propietat del periòdic, tampoc diré quin, la que va ordenar que no publiquéssim cap més notícia sobre la voluntat de cert comú de liquidar certa escola d’arts escèniques per no posar en perill –atenció, perquè aquest va ser l’argument– l’ofrena de la festivitat de certa patrona, que es veu que ell comercialitzava en una altra de les seves reencarnacions empresarials. Rocambolesc, sí, però finalment anecdòtic. En canvi, és tot al contrari, per la perniciosa concepció del paper de la premsa que hi subjau, el tercer i últim cas: servidor havia de participar al catàleg sobre Isabelle Sandy que l’Arxiu Nacional prepara per al curs que ve. O l’altre, no ho sé. Pagaven bé, per cert. Molt bé. Diria que massa i tot. Tenia ja una mena de precontracte a les mans, feia mesos de tot plegat i tranquilament hauria pogut començar a treballar-hi. Fins que en vaig ser descavalcat amb nocturnitat i traïdoria per practicar un periodisme “excessivament crític”, modèstia a part, segons la mateixa persona que m’havia contactat i tal com va confirmar l’aleshores segon de bord del ministeri de Cultura. Ordres superiors, va dir. El missatge és clar. Diàfan: si em porto bé, potser a la següent ocasió em deixaran tocar tou. En prenc nota, queda dit i que vagin esperant.
