Els Marramaus d’Enric Casasses són formes mutants i lliures per parlar, tal com resa el subtítol de la portada “del llegir, de l’escriure i daixò i dallò”, és a dir, per escriure del llegir i de l’escriure. Per a aquest lector que de tant els escriu és també un exercici de llibertat amb fondària, i que trobarem a cada marramau.
Aquesta forma de l’informe (aquests marramaus) seria la clau de volta de la volada de la compilació. Per entendre’ns, un marramau vindria a ser un petit apunt de lectura, un comentari assagístic i un poema fruit del llenguatge –no parit pel llenguatge, doncs aquests ho són tots– sinó sobre la matèria viva del llenguatge, “enraonar escrivint”. I a partir de la forma de la llibertat el contingut de la llibertat: les lectures de cada moment en què s’executa el marramau (La cançó de la croada, sobre la croada contra els albigesos, els trobadors, Clarice Lispector, Jimmy Hendrix), els records biogràfics, els records literaris, la seva particular barreja, l’art i l’avantguarda, la poesia, la física quàntica, Jordà Bru (és particularment humorístic quan es demana si per a Bru, per a Llull i per a Sòcrates la cultura és “segura”), etc. El conjunt, un inspirador tapís àcrata que, com deia Enrique Vila-Matas dels tapissos, surt disparat en mil direccions.
“L’objectiu de l’art és obrir-li un foradet a la realitat perquè es desinfli, i amb tots aquests mils de mil·lennis que hem passat encara no se n’ha sortit, però mira, mentrestant ens ha anat acompanyant prou bé, l’art, tu”, diu Casasses a la peça que dona títol al recull. Sento alhora Eduardo Paniagua, músic madrileny especialitzat en la recuperació i la interpretació del llegat andalusí i hispano-medieval, qui enregistrà Alquimia de la felicidad per al Museu de l’alquímia de Còrdova, temes que obeeixen als principis alquímics de transformació i al cèlebre solve et coagula, és a dir, dissolució (anàlisi) i cristal·lització (síntesi). Aquestes són les bases alquímiques de la mort d’allò vell i el naixement d’allò nou, principi de la transformació, més que individual, interior, al qual li trobo un paral·lelisme en mètode i funció amb les capacitats de les arts.
La transformació alquímica la lligo a aquell caràcter mutant i a la llibertat d’allò indeterminat. D’aquí que avui es conjuguin els acords i les melodies andalusís de Paniagua amb l’esperit àcrata dels marramaus de Casasses i que, dissoltes les pors de l’ahir, de l’avui i del demà, qualli, sinó la felicitat, quelcom semblant a una sensació de llibertat, que, de moment, prou bé, tu.