Quan Babar, el petit elefant orfe convertit en rei no sap què fer sempre té un remei a mà: “Creem una comissió!” I com actuarà aquesta comissió? Doncs creem una altra comissió. I així ad infinitum. Ja em perdonarà el savi (no sempre) i amable (no tant) lector, però començo la columneta perpetrant un plagi: aquesta idea no és meva, me l’explicava una bona amiga que potser ara ja no ho serà tant després del robatori. Però és que defineix d’una manera tan rodona, tan engreixada, tan perfecta, el funcionament de les adminis-tracions, que no cal anar més enllà. Centenars, ara, d’actors del món de la cultura han estat cridats a l’encomiable tasca de confegir un llibre blanc. Fantàstica idea: fer un diagnòstic, posar-se tots d’acord, crear sinergies, transversalitat, pluridisciplinarietat i tots aquests vocables inventats per inflar el no-res. De bones intencions està empedrat l’infern, i de dossiers, memoràndums, informes i actes de reunions multilaterals estan empaperats els despatxos ministerials. Ja em disculparan l’escepticisme. Fruit de l’edat i la mala bava. És a dir, de l’experiència. Recordaran potser la també encomiable Taula de la cultura, engegada pels socialdemòcrates? La de museus? L’agenda perquè els programadors es posin d’acord per no trepitjar-se dates i que fa que el 2 de gener tots s’hi abraonin a reservar-ne els primers? O, fora de l’àmbit cultural, aquell patracol Andorra 2020 de l’etapa liberal. Ai, quin riure! Any 2020! En fi. Sort, i que el llibre blanc no sigui una nova novel·leta rosa.
