“Cada loco, con su tema” (disculpa, Mercè, cadascú per on l’enfila, segons el traductor automàtic) és el que vaig pensar la setmana passada en llegir les recomanacions de llibres que vam fer un munt de persones en aquest diari. És divertit veure com tots ens retratem amb els llibres preferits, amb els que recomanem. Igual que la roba, el tallat de cabells o la marca de la bossa, si és que la nostra bossa té marca, els llibres ens defineixen, diuen qui som, o qui volem ser, què ens preocupa o què ens interessa. 
Què van comprar el dia de Sant Jordi els moderns que van al Sónar i els agrada molt la pel·lícula Sirat? Tots anaven amb La vegetariana, de la Nobel coreana Han Kang, una novel·la que ara encara no he entès. En canvi, les senyores elegants de classe alta, o amb ganes de ser de classe alta, portaven dins la  bossa de Gucci Reconciliación, les memòries del rei Juan Carlos, o Mi verdadera historia, de la polifacètica Isabel Preysler. 
Les professores de català anaven directes a una portada, El joc del silenci, atretes no tant per l’argument de la novel·la, sinó per un cognom que les fascinava: Pratsobrerroca. Els professors de ciències compraven compulsivament Lliçons de química, de Bonnie Garmus, i, els més romàntics, La teoria de l’amor, La hipòtesi de l’amor i La química de l’amor, de la neurocientífica Ali Hazelwood, que escriu, té un gat, i fa ganxet. 
Periodistes i tertulians, preocupats per la situació internacional i les notícies sobre Donald Trump, van esgotar les existències de L’hora dels depredadors i Els enginyers del caos, assajos molt amens de Giuliano da Empoli sobre els que manen en política i, sobretot, en l’economia. 
Els que viuen al gimnàs, fan dieta de proteïnes, compten els passos cada dia i monitoren el seu son amb el rellotge intel·ligent (això és real), anaven com zombis amb Córrer o morir, de Kilian Jornet, a la motxilla.
Les monges compraven Els escrits de Sant Just d’Urgell. Segle VI, de sor Maria Victòria Triviño, i les feministes, tots els llibres de Gemma Ruiz. Les mares al voltant dels 40 que odien anar al parc, Series boja si no ho fessis, de Mara Faye Lethem, i les madures que ja passen de tot, l’obra completa de Nora Ephron. 
Tots tenien una cosa en comú, estaven contents. Sant Jordi és capaç de generar un estat d’ànim genial, amb el cervell i el cor contents celebrant l’amor i atents a buscar llibres, receptius a la creativitat, a la literatura, a l’art, a la música. Sant Jordi facilita un cervell i un cor flexibles i no rígids, perquè han tingut una mica de temps per passejar a l’aire lliure, per saludar, conversar una mica, rebre o regalar roses en els llocs més inesperats, també al kebab o al gimnàs. Ens facilita, sobretot, un llibre, que podrà ser evasió, refugi, plaer, coneixement o, simplement entreteniment, que no és poca cosa, enmig dels problemes, de la grisor, de la burocràcia mental, de la ruqueria, de la polarització i dels crits.