Lliçons del nostre segle XIX

Si hom remena la documentació andorrana de fa cent cinquanta o dos-cents anys veurà que a Andorra algunes lliçons del passat encara no s’han après. Al segle XIX, Andorra vivia temps d’allò més convulsos. La crisi de l’economia tradicional, motivada en part pel tancament de les fargues que havien estat un dels pilars de l’economia andorrana, va abocar el país a una crisi sense precedents, i va condemnar una part de la població a l’emigració, principalment cap a Barcelona i Besiers, per poder-se guanyar la vida. Cal tenir present, a més a més, que les franqueses comercials van ser posades en dubte i fins i tot abolides, quelcom que encara agreujava més la situació. 
Fou aleshores quan des d’alguns sectors es va proposar la modernització radical de les valls: la idea era fer concessions d’explotació de béns i d’interessos clau del país a inversors estrangers que a canvi es comprometessin a dotar Andorra dels serveis que el país necessitava, com ara carreteres. El benefici teòricament havia de ser doble: els inversors crearien llocs de feina i, a més, desenvoluparien les infraestructures que Andorra necessitava per modernitzar-se i obrir-se a l’exterior. 
Malauradament pels andorrans d’aquell temps, però, la solvència d’aquells inversors que van rebre concessions era inversament proporcional a la brillantor dels projectes que presentaven. A la pràctica, era gent que volia especular amb la concessió de l’obtenció d’un monopoli per revendre’l després i enriquir-se ràpidament. A més, per molt que parlessin de jaciments miners o de ferrocarrils, el seu interès reposava bàsicament en les aigües termals i els casinos. Deien voler convertir Andorra en un nou Mònaco.
Com sabran, aquesta història va acabar malament. Les concessions no van arribar mai a fer-se realitat, i l’únic que en van treure els andorrans va ser disputes internes que van acabar a trets, en un context gairebé de guerra civil. Penso que aquesta part de la història andorrana dona algunes lliçons davant la situació que estem vivint avui en dia. 
La primera és que, com a mitjans del segle XIX, l’economia andorrana presenta una gran fragilitat que no s’ha superat. Aleshores la manca de diversificació va suposar que el castell de cartes col·lapsés quan un dels seus pilars, el de les fargues, va fallar, i avui estem veient el mateix amb el turisme. Quan aquest falla, falla tot, i sembla que la lliçó no ha estat apresa, ja que se segueix apostant una vegada i una altra pel mateix model. La primera lliçó, doncs, hauria de ser la de no posar tots els ous a la mateixa cistella.
La concessió de monopolis a tercers era vista aleshores com una forma de ràpida transformació, però implicava entregar el país. Quan sento que potser els turcs o els xinesos vindran a construir un aeroport penso en aquestes concessions del segle XIX i en el risc que suposa acceptar solucions fàcils malgrat haver de deixar en mans de ves a saber qui quelcom tan important com els béns públics i el patrimoni natural. Al final només especulació, trista economia de casino, que ja hem vist on ens porta. La segona lliçó potser hauria de ser que certes pomes estan emmetzinades per més gustoses que puguin semblar.
Les franqueses comercials eren un altre gran pilar de l’economia andorrana que va fallar. Els andorrans vivien en part del comerç amb França i Espanya, un comerç que estava exempt d’aranzels i de despeses frontereres. Durant anys, el motor econòmic del turisme ha fet oblidar la importància de poder comerciar amb l’exterior sense traves duaneres o financeres, tot confonent reclusió amb sobirania. Quan sento que l’acord d’associació amb la Unió Europea no solucionarà aquesta qüestió, sinó que l’enquista durant trenta anys més, penso que una altra lliçó del segle XIX encara està per aprendre. No es pot diversificar si no es posen els mitjans per fer-ho possible.
Potser sí, doncs, que estem obligats a repetir els errors dels nostres avantpassats.