Lliçons i paradoxes de la Covid

En l’article que vaig publicar en aquesta mateixa secció el 19 de març —prou llegidor, tot i que el vaig escriure sota els desagradables símptomes del coronavirus— em referia a les primeres lliçons que ens donava la pandèmia i que ja es podien detectar quan tot just feia una setmana que havia començat a Europa el confinament domiciliari. Hi esmentava com a dades a constatar la fragilitat de la humanitat, la incertesa davant d’una amenaça biològica d’itinerari desconegut i la ineptitud de les instàncies internacionals que havia dut a confiar als estats, de manera atomitzada, la gestió de la pandèmia. Tres lliçons que al seu torn són també grans paradoxes.
Quatre mesos més tard, la realitat viscuda ens permet confirmar aquelles lliçons, aquelles paradoxes, i afegir-n’hi encara unes quantes més. Per exemple, avui constatem que a les nostres latituds s’ha col·lapsat el principal motor sobre el qual pivota el capitalisme modern, el creixement econòmic, que ha fet fallida per causes, diguem-ne, naturals. Per posar-hi remei, els estats, mancats de vigor i d’imaginació —com correspon als temps actuals de fi d’era— estan optant per la pitjor de les solucions: l’endeutament, que proporciona diner fals per avui i fam per demà. És el que sempre s’ha fet davant de les crisis, sense, però, tenir en compte que la crisi actual és d’unes dimensions gegantines, que s’alimenta de factors difícilment controlables i que els seus efectes no es poden reparar amb artefactes econòmics ordinaris.
El colossal endeutament dels estats del primer món demanarà no solament la ràpida represa del creixement, sinó que aquest sigui important i sostingut en un futur proper. Algú està en condicions d’assegurar que això podrà ser així? I si no és així, quin serà el proper pas: l’economia de guerra? La guerra econòmica? La guerra militar? Els rectors de les nostres societats (tant les dites “dretes” com les dites “esquerres”) s’haurien de preguntar si, per evitar mals majors, no seria aquest el moment d’optar per les teories del decreixement propugnades des de fa molts anys per pensadors i economistes com Ivan Illich i Serge Latouche. S’haurien de preguntar si allò que es considera aplicable a les economies familiars no hauria de ser també vàlid per a la macroeconomia.
Altres lliçons que són alhora paradoxes són la constatació que els europeus hem hagut de tancar-nos a casa i ens hem vist privats de passar fronteres, després de negar reiteradament l’entrada al nostre “paradís” a tants éssers humans perseguits i desheretats. Que, després d’haver-se fomentat i construït des dels poders unes societats basades en el més estricte individualisme, es cridi ara la ciutadania a unir-se, a fer les coses no solament en interès propi, sinó en bé del veí. I que, en uns moments de tensió social, de por i d’incertesa, hagin desaparegut els lideratges polítics capaços de donar fermesa i esperança a les poblacions...