El divendres 22 d’agost es va presentar a Dordrecht, Països Baixos, Balance in Chaos, el catàleg de les obres del darrer període de Trudy Kunkeler, catàleg que comprèn els anys que van del 2019 al 2024. Sobre l’escultora holandesa vaig tenir oportunitat d’escriure en aquest mitjà ja fa molt de temps –febrer de 2019– a propòsit de la seva obra i la possibilitat de definir-la per una via mineral que ha compartit amb altres artistes andorrans. Andorra ha estat també el país de Trudy Kunkeler i sobre ell i la seva roca hi ha treballat amb intensitat. Pel que fa al catàleg vaig tenir l’oportunitat i l’honor –així ho sento– de participar en la seva elaboració amb algunes reflexions a propòsit de les seves darreres sèries. De la mateixa manera se’m va convidar a la presentació del llibre i vaig poder viatjar fins a la ciutat natal de l’artista. 

Dordrecht se situa al sud del país, vora Rotterdam. La travessa l’aigua, com no podia ser d’altra manera. Les cases de la ciutat vella reflecteixen encara ara certa opulència del comerç d’ultramar on històricament van destacar les Províncies Unides. La ciutat és petita, calmada, parsimoniosa i de mida humana. A prop s’hi estén el parc natural de Biesbosch, un parc nacional a la planúria creada per la contenció dels dics i on diferents artistes, tant holandesos com andorrans, van poder elaborar les seves intervencions en el projecte De Einder (L’horitzó), el qual agrupà uns i altres durant diverses etapes als paisatges de Dordrecht a Holanda i de Montsegur, a França, el 2004. Entre ells hi havia també Trudy Kunkeler. 

A Dordrecht hi ha galeries, espais d’art i artistes, molts artistes. He tingut l’ocasió de conèixer persones del cercle de l’escultora i he conegut Pictura, l’espai on es va presentar el volum. Aquest és un espai cooperatiu de treball, exhibició i generació dedicat a les arts del qual l’any passat es van celebrar els 250 anys. L’espai es nodreix de l’activitat i de les ments dels socis, compromesos amb una manera d’habitar i de veure el món: l’art. 

A hom de vegades se li oblida com pot ser això d’habitar el món des de l’art. Hom està sotmès a una tirania quotidiana fonamentada en elements que l’aparten d’allò bell i de sobte troba tota una comunitat, tota una ciutat dedicada a la bellesa i a l’harmonia. Perquè no és tan sols produir, ni exposar, ni optar a premis i nutricions sotmeses a concurs. Es tracta de viure conforme a allò que s’és. I això no depèn exclusivament de la voluntat, ni dels règims legals o dels diners, sinó de la conjunció d’altres factors com el fet d'apreciar estèticament en un sentit ampli: en la ciutat on es viu, en les relacions entre veïns, en la capacitat col·lectiva de contemplació que implica un urbanisme conseqüent, en la curiositat pel coneixement, per les coses ben fetes... l’apreci de la vida bona, plena. L’art no és, aleshores, sinó la conseqüència d’aquest amor a la vida.