Lliçons populars d’economia: la inflació

En economia, nenes i nens, si parlem d’inflació ens estem referint al creixement dels preus dels productes en un cert període de temps. El que passa amb aquest augment, si els salaris no s’apugen, és que els diners perden força valor, i que per tant no podem comprar tantes coses com abans. És a dir: si ahir podies endur-te unes xuxes per un euro, avui necessites vint cèntims de més, i et toca invertir petonets extra en la galta de la iaia, per fer més caixa.
Un altre cas. Si hi ha inflació, les monedes que dimarts vas quedar-te del canvi quan vas anar al súper, o les que has agafat prestades –amb el propòsit de restituir-les més endavant, és clar–, de la cartera del papa, ara valen menys. Fa uns mesos aquesta xifra a Europa era d’aproximadament un 9%, mentre que als EUA, on sembla ser que són més llestos, s’apropava al 6,5%. Però, uns senyors molt més intel·ligents, d’un banc que es diu Goldman Sachs, avisaven que el pitjor encara estava per venir. De manera que hi ha una gent, la que treballa als bancs centrals de cada país, que va decidir que la millor alternativa era apujar els tipus d’interès, que no és altra cosa que el percentatge de més que li pagues a qui sigui per deixar-te pastuqui. A la pràctica, si la Naiara et presta un euro, i li tornes a un 3%, ella s’embutxaca 1 euret i tres cèntims. El resultat de tot plegat és que gastes més pasta en llaminadures, i que si vols que algú et financi, has de tornar-li més. Resumint, acabes rebent per tot arreu. Per entendre clarament la magnitud del fenomen és bàsic aturar-nos uns instants en les seves diferents classes, que en tenim unes quantes. Aneu seguint? Sí? Tu no, Blai? Això és perquè ets un empanat i tota l’estona dones pel sac amb el mòbil. Espavila, collons. Per a la resta, dèiem que cal especificar cinc tipus, de menys a més greu: inflació, deflació, inflació moderada, galopant o hiperinflació. Sense entrar en més detalls, per no marejar-vos, penseu quan els pares s’emprenyen. La més baixa equivaldria, plus ou moins, que hàgiu tacat les estovalles amb quètxup, per exemple. I així anar pujant, fins a l’última categoria, que correspondria al moment en el qual, posem per cas, els heu enganxat al llit jugant a metges i infermeres.
Per finalitzar, es parla de la tempesta perfecta, la pesta inflacionària: l’estanflació. Aquí la qüestió és que els productes estan supercars i a tu no t’arriben diners per enlloc. Què dius, Mariona? Que si puc explicar-vos en què es distingeix la inflació subjacent de tot el que hem anat discutint? Ostres, noia, que no tens amigues? I el cap de setmana, a què et dediques? A llegir les pàgines d’economia? Més vitamina D, és el que et falta, a tu.