Lliure associació d’idees

Mirava la setmana passada els titulars del diari i em vaig aturar en el que relatava, de forma ben succinta, el mea culpa entonat pels Guardians de la Revolució a Iran, que fa poc més d’una setmana van abatre un avió de passatgers a causa d’un “error humà”. Error, vaig pensar automàticament, però de naturalesa divina, és que Déu: 1) permeti que hi hagi gent fèrtil al món que engendra tarats, com aquests guardians del que sigui que guarden, i 2) que a sobre els posi artilleria a les mans.

Les mans me les vaig dur jo al cap un cop llegida la notícia sencera, on s’explicava que l’aeronau havia estat abatuda “involuntàriament”. Involuntàriament és com acostumo jo a espifiar-la, i amb més freqüència de la que voldria, encara que no acabo d’entendre com es pot arribar a dirigir de manera inconscient un míssil terra-aire cap a un avió civil, apuntar, llepar-se el dit per comprovar la direcció del vent i tornar a posar-se’l al cul, fixar el punt de mira i prémer un botó –perquè qualsevol llença-míssils com cal n’ha de tenir un, i ha de ser vermell. Vermell és el color de la sang dels cent setanta-sis viatgers assassinats, entre els quals es comptaven quinze nens, vuitanta-dos iranians, seixanta-tres canadencs i trenta-un d’altres nacionalitats. A les notícies dels diversos mitjans del món, simples números. Un altre número, cinquanta-dos, és la xifra d’objectius iranians que Donald Trump, paladí del món lliure, amenaçava de destruir, en record al nombre de soldats estatunidencs agafats com a ostatges després de la presa de l’ambaixada dels EUA a Teheran, el 1979. El 1979 jo tenia cinc anys, i en feia quatre que Franco, dictador per la gràcia de no sé qui (perquè puta la gràcia que feia, el paio), que va fer el que li passava per allà durant dècades, havia transitat a millor vida –“millor vida” és un dir, perquè el Generalísimo, mentre va reptar entre nosaltres, es va fotre una vidorra de la hòstia difícilment superable. Difícil de superar i d’engolir, segons com, són les declaracions dels meus admirats i seguidíssims cardenals Blázquez i Cañizares, president i vicepresident, per aquest ordre, de la Conferència Episcopal Espanyola.

Estan preocupadíssims, pobres, perquè des de fa uns dies Espanya la governa una coalició de rojos i hippies que posa en risc la unitat de la nació, i demanen que preguem pel país. Ai, monsenyors, què seria de mi, sense ses il·lustríssimes reverendíssimes? Amb les bones estones que em fan passar, si no existissin, hauria d’inventar-los. Inventant, inventat, el Totpoderós l’ha cagat alguna vegada, què hi farem, però amb vostès ha estat capaç de demostrar que també té sentit de l’humor – estrany i misteriós, això sí, com els seus camins.